Mor la prolífica i compromesa escriptora Isabel-Clara Simó als 76 anys

La revista Canigó, que dirigia el seu marit, tenia explícitament prohibit publicar articles en català. Però ella va suggerir incorporar-ne un, directament, a veure què passava. Era a finals dels anys seixanta. "Amb el meu català vacil·lant, el vaig acabar fent. I el vam publicar. I després, un altre, i un altre, i a poc a poc, ens vam trobar amb una revista en català que tenia un petit article al final en castellà, per poder fer la trampa administrativa del bilingüisme". Pocs episodis defineixen millor el compromís irrenunciable, sempre fins al final, tant en la llengua i la literatura com en el feminisme i el progressisme social, de l'escriptora i periodista Isabel-Clara Simó. Una batalla que va sostenir també amb el mateix caràcter des de fa anys contra una malaltia degenerativa, fins avui, quan una de les autores més populars de les lletres catalanes, creadora de novel·les com Júlia o El mossèn, ha mort aquest dilluns de matinada als 76 anys al seu Alcoi natal.

Que el seu català fos vacil·lant era una conseqüència lògica d'una jove nascuda en un Alcoi temorós, com gairebé mig territori a Espanya el 1943, i on el valencià no havia mort, "però no hi era ni a l'escola ni al carrer; el meu únic coneixement era oral". Ho va assegurar fa gairebé tres anys, el 16 de gener del 2017, quan va rebre el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, amb el qual es congraciava, va dir, amb "uns Països Catalans que he estimat bojament i crec que fins ara no havia estat corresposta". Aquesta passió venia d'un pare que era mestre, fundador d'una acadèmia on ella es va cultivar, però també, i sobretot, d'haver format part de la primera generació de joves valencians que es van cultivar sota la tutela de l'assagista Joan Fuster. "Ell em va parlar d'Ausiàs March i d'una llengua mil·lenària quan les meves amigues em deien que no parlés en valència perquè feia de poble".  

El català el va anar aprenent a poc a poc i d'aquí l'emoció ("em queien llagrimots de debò") quan el 1978 va iniciar la seva carrera literària amb els relats d'És quan miro que hi veig clar, premi Víctor Català. Era l'inici d'una trajectòria emmarcada en l'anomenada Generació dels 70 (Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Josep Maria Benet i Jornet...), que donaria una seixantena de títols, i que se sustentava en una fortalesa de caràcter que li va permetre llicenciar-se en Filosofia (1965) i en Periodisme (1972) i, entre el 1972 i el 1983, dirigir la mateixa Canigó, paradigma de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes, la qual cosa li va suposar més d'una multa i escorcolls a casa seva, una llar que construiria amb el periodista Xavier Dalfó. 

Arrencava així una carrera una mica tardana però generosa en títols, que va tenir entre els anys vuitanta i la primera dècada dels 2000 els seus moments més dolços. Ho simbolitza com poques la novel·la Júlia (1983), història d'una jove a l'Alcoi de finals del XIX que s'enamora del propietari de la fàbrica on treballa. Aquí ja afloraven les seves temàtiques preferides: la política, les condicions socioeconòmiques i el factor humà a partir de l'amor. 

El mossèn (1988), biografia novel·lada del poeta Verdaguer, l'èxit de la qual en va facilitar una versió radiofònica, van ajudar a reforçar la popularitat d'una escriptora que va tenir una notable projecció com a personatge públic, intensificada per les seves aparicions freqüents, contundents i valentes a la ràdio i a la televisió i les seves col·laboracions en la premsa escrita, en mitjans com El Periódico de Catalunya, Diari de Barcelona o l'Avui: una selecció de les columnes que va publicar en aquesta última capçalera li va valer el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (En legítima defensa, 2003). Els relats de Dones (1997), amb versió cinematogràfica tres anys després del seu èxit en paper, li va permetre plantejar el 2002 una àcida caricatura del món masculí en un altre dels seus èxits, Estimats homes (una caricatura) (2002), que va mantenir en els relats d'Homes (2010). Quatre anys abans, amb Angelets, s'havia endinsat en el costat inquietant del món infantil. 

Al seu carisma popular tampoc li va resultar aliena la seva sinceritat sense embuts, que la va portar, per exemple, a tenir una topada amb responsables d'institucions del catalanisme polític per la caiguda de Canigó el 1983 (“quan es va normalitzar la situació, nosaltres érem massa radicals i tots tenien ajudes públiques, menys nosaltres”, va recordar al cap d'uns anys), o a criticar durament per escrit, a Adéu, Boadella (2008), l'actitud i la posició pública de l'actor amb Catalunya. Simó, Creu de Sant Jordi el 1999, es va significar els darrers anys com a partidària de la independència de Catalunya. A aquesta línia responen llibres com Sobre el sobiranisme (2000) o Cartes d’independència a la vora d'una tassa de te (2011), en col·laboració amb l'escriptora Patricia Gabancho, que va morir el 2017. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha destacat precisament a Twitter la seva lluita “incansable per la independència dels Països Catalans”. I ha lamentat que Catalunya perd “una de les veus més lliures” que l'han defensat.

“Se m'ha tractat sempre amb certa displicència i fins i tot rebuig pel fet de ser dona i ja gran, per escriure per a les tietes o històries d'amor, però cada bufetada m'ha servit per impulsar-me”, va assegurar quan li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ara fa tres anys. Però els seus companys d'ofici (va obtenir el 2013 el Premi Jaume Fuster que concedeix l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va ser degana de la Institució de les Lletres Catalanes entre el 2016 i el 2019) o els lectors li van demostrar que, majoritàriament, va ser el contrari.