Devorats pel procés

El procés ha dividit la societat, ha triturat partits i també ha truncat carreres polítiques. Ja sigui per la il·legalitat dels seus actes o per les diferències ideològiques, l’aposta per la independència unilateral ha causat entre les files del nacionalisme català unes trenta baixes de noms que formaven part de l’elit política de Catalunya. Una vintena van sorgir de l’extinta Convergència i Unió, mentre que mitja dotzena formen part del món d’ERC. L’últim cas podria ser el de Quim Torra, president de la Generalitat, després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l’inhabilita per ocupar càrrecs públics electes per haver desobeït la Junta Electoral Central.

Els predecessors de Torra en el càrrec, Artur Mas i Carles Puigdemont, són l’exponent de la factura que el nacionalisme català ha pagat per l’estratègia de la independència unilateral. Artur Mas va perdre primer l’oportunitat de revalidar el càrrec, el 2015, després del veto de la CUP a ser elegit president i que conduís Catalunya en la famosa contrarellotge de 18 mesos per proclamar la república. Per acabar-ho de rematar, el 2018 el Tribunal Suprem va confirmar una condemna a Mas de 13 mesos d’inhabilitació pel delicte de desobediència després de l’organització de la consulta d’independència del 9 de novembre de 2014. La inhabilitació es prolongarà fins al proper febrer. Pel 9-N van ser inhabilitats tres dirigents més de referència de la desapareguda CiU: Francesc Homs, Irene Rigau i la democristiana Joana Ortega. Homs, que exerceix com a advocat, va coordinar les defenses en el judici del procés; Rigau està en el patronat de diverses fundacions i Ortega és la secretària general de l’Associació Catalana de Municipis.

El PDeCAT, entitat hereva de CDC, té a la presó tres dels que havien estat els seus pesos pesants: els exconsellers Quim Forn, Jordi Turull i Josep Rull. Van ser condemnats en el judici de l’1-O al costat de dues antigues personalitats del partit, Santi Vila —avui director general d’Aigües de Banyoles— i Meritxell Borràs.

Mas i Puigdemont, exponents del cost de l'estratègia per la independència

El PDeCAT i la seva plataforma electoral, Junts per Catalunya, han tingut també baixes rellevants provocades per les dissensions internes. Han estat apartats referents que han discrepat del lideratge de Puigdemont defensant un independentisme més pragmàtic: Marta Pascal, que avui és senadora, va renunciar el 2018 a formar part de la direcció del PDeCAT. Puigdemont també va apartar de les llistes del Congrés diputats com Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’aleshores president també va forçar el juny del 2017 que sortissin del Govern els consellers que no creien en la unilateralitat: primer va ser cessat Jordi Baiget i després van abandonar el vaixell els convergents Jordi Jané i Neus Munté —ara regidor de Barcelona—, i Meritxell Ruiz.

La primera crisi a l’espai de CiU va ser la d’Unió. Els democristians es van partir el 2015 entre el sector independentista i el constitucionalista. La formació va acabar per desaparèixer i es va precipitar la retirada del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, i de la seva mà dreta, Josep Maria Pelegrí. El primer exerceix com a advocat i Pelegrí és consultor al sector agrícola. “El procés de transformació dels partits a Catalunya ha afectat sobretot els partits que van generar els grans consensos als anys vuitanta i noranta; CiU, sens dubte, però també el PSC”, reflexiona Campuzano.

Els socialistes van patir entre el 2014 i el 2015 l’escissió dels sectors partidaris del dret d’autodeterminació. Veterans del PSC com Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli o Antoni Castells van deixar el partit, però també ho va fer un nom més jove i amb futur com Joan Ignasi Elena, que va disputar el lideratge a Pere Navarro, aleshores primer secretari del partit i avui delegat de l’Estat al Consorci de la Zona Franca. Navarro va haver de renunciar al càrrec el 2014 després dels mals resultats electorals del PSC. “A mesura que els partits s’han polaritzat en l’eix Catalunya-Espanya, els partits que en aquest eix aspiraven a situar-se en els espais centrals han estat els grans perjudicats”, explica Campuzano.

El PDeCAT i Junts per Catalunya han tingut altres baixes per les dissensions internes

Puigdemont continua sent un actor polític de referència, però des de Bèlgica, per evitar ser jutjat a Espanya. De la resta de polítics independentistes a l’estranger per escapar-se d’un judici a Espanya, només Toni Comín i Clara Ponsatí tenen voluntat de continuar en la primera línia política, i lluiten per obtenir el seu escó com a eurodiputats.

Tant Comín com l’exconseller de Cultura Lluís Puig, també a Bèlgica, són noms que ERC va projectar però que han acabat per afegir-se al projecte de Puigdemont. Dels polítics independentistes a l’estranger, només Meritxell Serret i Marta Rovira formen part d’ERC. Rovira és formalment secretària general, però manté des de Suïssa un perfil públic discret. Oriol Junqueras sí que exerceix com a president d’ERC, malgrat estar empresonat des del 2017. Altres republicans a la presó són l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i l’exconsellera de Treball Dolors Bassa. També han caigut noms pròxims a ERC com els exconsellers Raül Romeva, a la presó, o Carles Mundó, condemnat a 20 mesos d’inhabilitació.