Els ‘indepes’ afavoreixen Madrid

El sorpasso econòmic de Madrid a Catalunya el 2018 va ser certificat divendres passat per l’INE. És un esdeveniment disruptiu. Si es consolida, i va camí de fer-ho, trencarà el lideratge català en aquest àmbit decisiu. I altres equilibris.

De moment erosiona les expectatives de la secular literatura econòmica catalanista: traduir a la política el caràcter capdavanter de l’economia pròpia; crear, dimensionar i internacionalitzar centres productius i de decisió empresarial; recuperar el retard relatiu en les finances.

I tanmateix, no ha provocat cap reacció a la Catalunya oficial, cosa que semblaria obligada, i només el menyspreu dels mitjans addictes. Què havia de dir? La seva deriva secessionista, sobretot des de la tardor de 2017, és un tractor —no l'únic— d'aquesta pèrdua de pes de posicions. Resumint: l'independentisme afavoreix, a més del centralisme polític (com a reacció), la centralitat econòmica de Madrid (per vasos comunicants).

Funciona com una tisora. Per un tall, Catalunya baixa; per l’altre, Madrid puja. I els dos moviments es retroalimenten.

Catalunya baixa no en termes absoluts (el seu PIB creix), sinó relatius sobre la mitjana: del 3,4% d’augment el 2016 (sobre el 3% del conjunt espanyol) va passar al 2,5% de 2017 (sobre el 2,9% mitjà); i al 2,2% el 2018 (contra el 2,4%).

La tensió secessionista va disparar la fugida d’empreses, i la Generalitat no ha dut a terme iniciatives per recuperar les seves seus socials. La deslocalització de les direccions empresarials desvia per degoteig la dels serveis d’alt valor afegit a aquestes (jurídics, de màrqueting, finances, comunicació, publicitat) i situa en el centre la generació de l’ocupació més ben remunerada, com va demostrar Eurofound.

I el clima antiempresarial es va densificar amb la campanya de boicot Consum Estratègic llançada per l'activista, Assemblea Nacional Catalana (ANC)feliçment prohibida per la Justícia gràcies a la denúncia de la renovada patronal, Foment del Treball.

La presa de poder de la Cambra de Barcelona per titelles de l’ANC agreuja el fenomen i residualitzarà a termini la institució. I no hi ha cap dubte que els aldarulls al carrer promoguts per un president irresponsable perjudiquen la confiança dels agents econòmics, autòctons i forans.

Mentrestant, Madrid puja per un còctel de causes: està científicament demostrat que la globalització afavoreix les capitals d'Estat; que la proximitat als organismes reguladors atreu les grans empreses regulades; i que una fiscalitat desbocada a la baixa, amb rivets de paradís fiscal per a la gran riquesa, són uns factors objectius de recentralització.

Si a més, les polítiques correctores estructurals desapareixen, per desistiment de l'anterior Govern central (repesca de la CMT per Madrid, fiasco del finançament autonòmic, paràlisi de la coordinació regional) i manca d’entesa del lideratge perifèric (el Govern), la baixada i la pujada es retroalimenten i acceleren.

Una clau és la inversió estrangera. El 2018, l'any del sorpasso, la destinada a Catalunya va ser del 6,4% del total; a Madrid, del 85,3%. En el trienni 2016/2018, Catalunya va baixar del 31% a una cinquena part; i Madrid va duplicar el seu 44% (Desequilibris de Catalunya, 22/3).