Barcelona, pobresa infinita

A l’humil barri barceloní de Verdun, al cor del districte de Nou Barris, les dificultats econòmiques ofeguen un matrimoni i els seus cinc fills petits. Ell, malalt, fa vuit mesos que és a l’atur. La situació econòmica és, segons l’informe de la treballadora social, “greu”. Reclamen ajuda per costejar-se els medicaments, per pagar l’habitatge familiar, per cobrir les despeses de l’escola de dos dels fills i per comprar aliments i llet per al nen més petit, de dos mesos. En total, 8.000 pessetes.

El cas d’aquesta família, catalogat com a “urgent” per la treballadora social de Càritas Barcelona que els va atendre, podria haver passat ahir. O ara mateix. Però va esdevenir el 1968, tal com testifiquen les pessetes que demanaven —ara serien diversos centenars d’euros—. Els arxius de Càritas, que fa 75 anys a la capital catalana, recomponen el retrat menys amable d’una Barcelona assotada per la misèria. Una pobresa infinita que es perpetua fins avui.

Els mateixos problemes d’habitatge, atur i alimentació que castigaven el matrimoni de Verdun assetgen avui tantes altres famílies de Barcelona. Les barraques d’ahir són els desnonaments d’avui. Els aturats d’aleshores, els treballadors precaris d’aquests dies.

La precarietat laboral i els problemes d’habitatges cronifiquen la pobresa i impedeixen l’ascensor social

De la pobresa infinita que sobreviu als temps i esquiva l’ascensor social en dona compte Càritas Barcelona. L’entitat social va néixer el 1944, en plena postguerra, com un servei de beneficència vinculat a l’Església. Sota el jou i la mordassa del franquisme més dur, la fam s’intensificava i la feina escassejava. Els arxius de la institució cristal·litzen la pobresa d’una època que perviu fins avui. D’aquella primera beneficència a l’estructurada acció social d’avui, Càritas guarda, en un altell de la seva seu a la plaça Nova, la memòria del milió i mig d’invisibles, dels que no van ser ningú perquè no tenien res, i que ha atès durant tots aquests anys. Els seus problemes, les seves penes, les seves mancances i els seus mals.

La pobresa d’una casa

Una quartilla arrugada, encara amb el segell intacte del Bisbat de Barcelona, rubrica un “val per un matalàs” de la Limosnería del Secretariado General Diocesano de Beneficencia Cristiana (primer nom de Càritas). Corre l’any 1945 i les necessitats són tan primàries que l’entitat només arriba a repartir per les parròquies mantes i matalassos. Un brot de tuberculosi assota Barcelona mentre milers de famílies lluiten per un lloc on viure.

En l’assessoria jurídica —el primer servei que va posar en marxa l’entitat humanitària—, la major part de les consultes són per problemes d’habitatge o desnonaments. En dos anys, dels 602 assumptes tractats, 82 són preguntes sobre arrendaments urbans i 40 sobre desallotjaments. És temps d’infrahabitatges, ocupacions i barraques que broten sense fre a la perifèria de la ciutat.

Mentre Càritas passa de la beneficència a l’acció social, tot professionalitzant els seus serveis, incorporant treballadores socials i llançant una visió científica a la seva tasca assistencial, la ciutat posa nom al problema de l’habitatge. “Al febrer de 1957 se celebra la Setmana del Suburbi. Per primera vegada, es fa visible un problema que hi era, que tothom veia i que anava creixent. La migració de llocs diversos estava generant barraquisme, uns barris amb unes deficiències d’habitabilitat absolutes. És la primera vegada que aquest problema es posa damunt la taula, es fa una enquesta i es donen números”, explica Joan Montblanc, responsable de l’Arxiu de Càritas. En aquelles jornades es va xifrar el problema d’exclusió residencial a l’àrea metropolitana: “177.000 persones, de les quals 66.000 viuen en 12.494 barraques i semibarraques, 46.298 en blocs aïllats d’habitatges, en 6.477 pisos, i la resta, unes 63.000 persones, en zones més o menys urbanitzades”.

El Camp de la Bota era un d’aquests suburbis, una marea de barraques a la vora del mar, on ara hi ha el Fòrum. Dos veïnats, Pekín (banda Barcelona) i el Parapet (banda Sant Adrià), acollien una mica més de 3.300 persones i 692 barraques durant els anys seixanta. La majoria dels veïns estaven “en un estat deplorable”, sosté l’Institut Municipal d’Higiene en un informe de Càritas. El 43% de la població tenien afeccions bronquials; el 31%, reuma, i el 15%, problemes a la pell.

Avui, al Camp de la Bota ja no hi ha barraques. No almenys com les dels anys seixanta. El que més s’assembla és, a uns quants metres de la rambla de Prim, una tenda de campanya que els veïns, fastiguejats de la pobresa i la degradació de barri, han muntat per denunciar les situacions d’incivisme, drogues i violència que afecten els seus carrers.

Hi ha coses que no canvien, i els veïns de la perifèria de la capital se segueixen sentint “l’abocador de Barcelona”. De fet, part d’aquells barraquistes del Camp de la Bota van ser reallotjats als anys setanta al veí barri de la Mina, al terme de Sant Adrià, un municipi que mai no va ser capaç de gestionar la complexa realitat social que s’hi va instal·lar. Avui, amb el 25% dels veïns sense estudis bàsics, gairebé un 7% d’analfabetisme i el 15,5% d’atur, el barri de la Mina segueix lluitant per emergir del pou de misèria.

Però les desgràcies no venen mai soles. Les inundacions que van assolar el Vallès als anys seixanta es van acarnissar amb les classes més pobres. Càritas guarda carpetes i carpetes amb intervencions que van haver de fer després de les riuades. La pluja i el fang van escombrar les cases més humils. El degoteig de famílies que demanaven ajuda era incessant. També la feina de les treballadores socials de Càritas, elaborant informes per avaluar els danys i les necessitats. Com els “matalassos, mantes, llençols i, si és possible, alguns llits” que demanava el Col·legi de Torre Baró a l’arquebisbat de Barcelona el 1962 per assistir les 60 persones que es van refugiar a les seves dependències. O les 20.000 pessetes que demanaven per a un nou habitatge per al Paco (nom fictici) i els seus set fills, després que casa seva quedés “inhabitable” i amb una ordre de desnonament al damunt.

Els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 van disparar els preus de l’habitatge en una temptativa de bombolla immobiliària que no va arribar a ser tal fins als anys 2000, quan tothom pagava milionades per pisos que, per a qualsevol amb dos dits de front, eren inaccessibles per a una economia familiar mitjana. La crisi econòmica va rebentar aquesta bombolla i va deixar milers de famílies a mercè dels desnonaments i els deutes impossibles amb els bancs. Més de 5.800 famílies barcelonines van ser desallotjades el 2011.

Es va deixar de comprar, però el preu del lloguer va pujar sense parar fins avui. I els problemes per accedir a un habitatge van tornar a empobrir més els pobres. “La major part de les ajudes que donem ara són per a habitatge. Estem en nivells més preocupants que als vuitanta. Les barraques d’avui són les habitacions rellogades”, sentencia Mercè Darnell, treballadora social de Càritas des de 1988.

La misèria de l’atur

“Amb la seva feina meu marit tirava la família endavant, però tot s’ha enfonsat. I ell també. Està desesperat. Se li tanquen totes les portes quan saben que té 53 anys”, explica una usuària el 1985. Les conseqüències de la crisi del petroli encara es deixaven sentir i la desocupació arribava llavors a Espanya al 21,5% (tres milions d’aturats).

Ja feia anys que al Ventanal de la Caridad, una pàgina de Càritas que sortia cada dia en diversos diaris de Barcelona per buscar donants que costegessin les necessitats concretes de persones sense recursos, se succeïen les peticions de persones sense ocupació. Com ara la d’un obrer sord que, el juny de 1963, reclamava un audiòfon (2.700 pessetes) perquè “a causa d’aquest defecte” no trobava una feina. El 1975 Càritas va fer un informe sobre l’atur a partir de les demandes recollides al Ventanal. L’estudi revelava situacions d’“explotació descarada” i lamentava que “sempre rep el més pobre”. El 30% no podia pagar el lloguer i el 16% no podia assumir el cost de l’aigua o l’electricitat. Però, a part de les despeses corrents, la precarietat podia arribar, segons l’informe, a “situacions irreversibles, com el desnonament, els nens fora de l’escola o el marit que, per fugir del problema, deixa la llar”.

Càritas va crear el 1982 el Servei d’Atur per atendre la demanda creixent de gent desocupada. Des de prestacions econòmiques puntuals fins a formació ocupacional i assessoria tècnica. L’entitat es va abocar a combatre la desocupació i va destinar-hi, en els seus primers tres anys de vida, més de 150 milions de pessetes.

A més, l’organització va trobar en el cooperativisme una arma per encoratjar la reinserció social. María del Carmen Moyá és la primera sòcia de Feines de Casa, una de les cooperatives pioneres que va arrencar amb Càritas. Tenia 26 anys, l’atur assetjava el seu pare i els seus vuit germans i arribar a final de mes era un repte diari a la família. “Ho estàvem passant molt malament. La cooperativa em va ajudar a tirar endavant la família i arribar a tenir una jubilació digna”, explica ara, amb 65 anys i recentment jubilada. Ella i les seves companyes es dedicaven a l’atenció domiciliària de persones grans que vivien soles. Els feien el dinar, els netejaven la casa, els rentaven. “Per a mi la cooperativa va significar no acabar com aquestes àvies que jo atenia, que no tenien dret a res tot i haver treballat sense cotitzar, però com unes esclaves, tota la seva vida”, explica María del Carmen.

Les successives crisis econòmiques, a partir del 1992 (amb gairebé quatre milions d’aturats el 1993) i després de l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008, han perpetuat la misèria. “La precarietat laboral no l’hem superat mai. No hi ha èpoques d’ocupació estable”, valora Darnell.

Els contractes escombraria, els sous baixos i els llocs de treball inestables han dibuixat un nou perfil de pobre, el dels treballadors precaris, que ni amb una feina són capaços de sortir de la pobresa. De fet, el 14% de les persones que treballen estan en exclusió social.

Com el 1962, quan Càritas denunciava “la insuficiència d’un sol jornal” a causa dels sous miserables dels obrers (2.000 pessetes el mes a la indústria tèxtil o 3.000 a la construcció), els sindicats actuals denuncien avui les condicions laborals de treballadors vulnerables, com ara les netejadores d’hotels (les kellys), els sous de les quals, de vegades, no superen els 750 euros al mes.

La penúria de la fam

Els bancs que avui serveixen per seure-hi a la seu de Càritas Barcelona van ser, en un altre temps, caixes de fusta plenes de blat de moro i formatge. En uns anys on la postguerra castigava els estómacs dels més desfavorits i el rosegó de pa es cotitzava a l’alça en la barata, els catòlics americans van sortir al rescat dels pobres espanyols. Menjar, roba, medicaments. Catorze anys de remeses en caixes de fusta que creuaven l’Atlàntic i que Càritas s’encarregava de repartir per les seves parròquies.

Segons els quaderns mensuals de les Germanetes dels Pobres, a l’octubre de 1965 van rebre 100 quilos d’oli, 100 quilos més de pasta, 92 de blat de moro i 141 de llet.

La National Catholic Welfare Conference va arribar a enviar 13.000 milions de pessetes en sis anys, 37 milions de quilos de blat i blat de moro, 4.000 tones de formatge i mig milió de quilos de medicaments i roba. Com les 6.000 calces que Càritas va comprar —a càrrec dels nord-americans— a la botiga La Oportunitat per 34.500 pessetes.

Aquests ajuts —les primeres estructurals alienes a la beneficència— es van mantenir de 1954 a 1968, amb una aturada al mig en algunes parròquies de Barcelona el 1962 després que s’hi detectessin irregularitats. “No es compleixen les normes de distribució dels productes i es cobra els beneficiaris”, va denunciar l’arquebisbat de Barcelona en retirar les ajudes en diverses congregacions. Per restablir-les, els mossens s’havien de comprometre “en verbo sacerdotis” a complir amb la gratuïtat del servei i a donar les ajudes només “a pobres de solemnitat”.

Quan el pla Marshal dels catòlics americans es va esfumar, els més pobres de Barcelona seguien lluitant per menjar cada dia. De fet, en el primer estudi sociològic que va fer Càritas sobre la pobresa a Espanya, el 1965 (últims anys de l’ajuda americana), ja s’apuntava que una de cada cinc famílies a la capital catalana tenia una alimentació insuficient.

L’entitat social continuava amb les campanyes de Nadal i la recollida i el repartiment de menjar, mentre les mancances alimentàries es repetien en els informes de les treballadores socials. “Quan arriba el dia 15 o 20 del mes, ja no podem pagar ni les despeses normals del menjar de cada dia. La meva dona va recórrer a Càritas, però jo no volia. És molt humiliant per a una família que sempre hem viscut honradament del nostre treball”, explicava el 1985 un usuari de l’entitat que estava aturat.

Càritas ha mantingut fins avui els ajuts per a aliments, des de beques menjador fins lliuraments directes de productes. “He estat 10 anys donant menjar. Al principi, la majoria eren immigrants, però després de la crisi del 2008 van començar a venir persones nascudes aquí”, recorda Paquita Martínez, voluntària de Càritas des de fa 20 anys. Durant els anys de la crisi, Càritas va quadruplicar les ajudes alimentàries fins als dos milions d’euros. Entitats com el Banc d’Aliments també ha ajudat a cobrir les necessitats de queviures a través de campanyes massives de recollida de productes.

Per combatre l’estigma, Càritas, la Creu Roja i el Banc d’Aliments estan canviant la logística i, en lloc de repartir el menjar, donen targetes moneder perquè les famílies les facin servir en supermercats.

Les cares de la necessitat

Càritas Barcelona ha atès un milió i mig de persones des del 1944

La pobresa té cara de dona sola, de nen, de migrant i de persona gran. Són les baules més maltractades de la cadena, on la pobresa s’acarnissa i es cronifica. Ahir i avui.

Elles sempre han cobrat menys, han tingut més problemes d’accés al mercat laboral i més dificultats de conciliació. “Els fills de famílies monomarentals eren els més vulnerables”, explica l’arxiver Joan Montblanc. Les mares havien de treballar i no sabien on deixar els nens. A través dels centres socials, sorgits de l’acció comunitària de Càritas als barris dels seixanta, es van muntar les primeres llars d’infants. Per als nens més pobres, l’entitat social també va muntar, a finals dels cinquanta, les primeres colònies de vacances. Més de 3.500 menors van participar en les de l’estiu de 1957, que es van perllongar gairebé tres dècades fins que la Fundació Pere Tarrés va agafar el testimoni del servei. Amb tot, encara avui el 20,7% de les llars monomarentals estan en risc d’exclusió.

Els migrants, des dels que van construir les primeres barraques fins als menors no acompanyats que arriben avui a Barcelona, són una altra de les cara de la pobresa estructural. La tancada de migrants a les parròquies de Barcelona el 2001 per protestar per l’entrada en vigor de la Llei d’Estrangeria els va visibilitzar. Càritas va organitzar l’ajuda d’aliments i l’assessoria durant la protesta i va coordinar una gran marxa de 50.000 persones per donar suport a la causa. L’exclusió de les llars amb migrants ronda el 48%.

La solitud de la gent gran és la pobresa més invisible. “Vam començar atenent avis sols que no tenien cap mena de prestació social. La majoria estaven sols, en cases pobres, i no podien pagar ni la calefacció. Alguns vivien en hostals i pensions”, recorda Mercè Darnell sobre els seus primers anys de treballadora social a Càritas. Des de llavors, l’atenció a la gent gran ha millorat, però la solitud persisteix. Segons l’Ajuntament de Barcelona, 90.000 persones grans viuen soles a la ciutat.

No se sap res de la família de Verdun que va demanar ajuda a Càritas el 1968. Si van aconseguir agafar l’ascensor o bé si la pobresa es va empassar el seu futur. Però com ells, milers de persones se segueixen aixecant cada dia per esquivar la misèria a què els han abocat la vida, les circumstàncies, l’entorn o la societat.

“La precarietat laboral i els problemes d’habitatge són un còctel del qual és impossible sortir”, valora la treballadora social de Càritas. Les dades ho testifiquen: el 60% dels usuaris de l’entitat humanitària ja havien estat atesos en anys anteriors.