Un castell i un laberint

Franz Kafka (1883-1924) no va publicar en vida cap de les tres novel·les que va escriure, i que va deixar inacabades, unes més que altres. Va treballar en la primera, El desaparegut —molt de temps anomenada Amèrica— entre 1911 i 1912, però no es va editar correctament, o amb rigor filològic, fins que es va publicar a la sèrie d’obres completes de Kafka endegada per Fischer Verlag l’any 1982. La segona, El procés, va ser redactada entre 1914 i 1915, i El castelll’any 1922: aquestes dues també correctament editades per Fischer. Fins que no van aparèixer aquestes edicions tan competents i possiblement definitives, tothom va llegir les tres novel·les segons la grollera edició que va fer-ne Max Brod, el marmessor de Kafka, els anys 1927, 1925 i 1926 respectivament. D’aquestes edicions imperfectes provenen les tres traduccions que ja coneixíem de les novel·les de Kafka, que eren bones traduccions però patien aquest defecte: es basaven en edicions poc fiables.

Per això és lloable que ara s’hagi publicat una nova traducció de l’última novel·la de l’autor de Praga: Franz Kafka, El castell, traducció de Joan Ferrerons (Barcelona, Club Editor, 2019). A Maria Bohigas, de la nissaga de Joan Sales, devem aquesta iniciativa, com li devem la publicació d’una llarga sèrie de novel·les d’autors catalans contemporanis. Si el seu avi va ser promotor d’autors nostrats tan rellevants com Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, ara la neta (en ortografia de Fabra, néta, que és una altra cosa) porta el timó de la frèvola barca anomenada “novel·la catalana”.

La magnífica traducció de Ferrerons s’obre amb aquestes paraules: “Era tard al vespre quan K. va arribar. El poble estava cobert de neu. El turó del castell no es veia per enlloc, l’envoltaven la boira i la tenebra, ni la més tènue claror indicava el gran castell. K. es va quedar una bona estona al pont de fusta que duia de la carretera al poble amb la vista alçada a un buit aparent”. Un bon exegeta en tindria prou amb aquestes frases per suposar, per poc que tingués notícia de l’obra de Kafka, que això és l’inici d’una situació complicada, absurda i laberíntica. K., que és un nom encara més curt que Josef K., el protagonista d’El procés, ve d’un “exterior” del qual mai no sabrem res —perquè no hi torna— i arriba, com un wanderer (caminant) de la tradició de les antigues novel·les de viatges, en un poble desconegut, al qual ha estat cridat per exercir-hi d’agrimensor, un que mesura els camps.

Però K. no arriba a un lloc que pugui comparar-se amb l’“exterior” del qual procedeix —això només ho suposem durant la lectura de tot el llibre. Arriba a un laberint sense sortida. L’agrimensor maldarà, al llarg de les més de 400 pàgines de l’edició que comentem avui, per aconseguir el reconeixement de les autoritats del lloc per tal de començar la feina. No disposa d’un habitatge destinat a ell per endavant —amb la qual cosa la sensació de pelegrinatge interminable esdevindrà a cada full més punyent per al lector—, però arriba a tenir fins i tot un ajudant-missatger, Barnabàs, un jovenet tan angèlic com entremaliat que li fa més nosa que servei. Quin servei? Cap: K. passarà dies, setmanes i mesos intentant trobar les autoritats del castell per obtenir el permís per començar la feina, i no hi arribarà mai.

Va ser Thomas Mann, que també era un crític excel·lent, qui va escriure que si El procés era una novel·la relativa a la llei, El castell era una obra que girava a l’entorn de la gràcia. K. hauria d’obtenir una gràcia dels amos del castell —i del llogarret—, que mai no arriba. Són inútils les complicitats d’una sèrie de personatges secundaris, uns personatges que estan tan perplexos de la presència de K. com ell mateix ho està de no poder atènyer mai el centre del “poder” —o de la Gràcia, en sentit religiós—, que resideix en un castell que no s’acaba de veure mai amb claredat, tot i que senyoreja el poble. La frase de la novel·la més clara quant a aquesta situació diu que, per fi, un dia K. va trobar un camí que si bé no s’acostava al castell, tampoc no se n’allunyava. Només hi ha una figura geomètrica que respongui a aquesta descripció: el cercle. I, a la nostra novel·la, per acabar d’adobar-ho, un cercle viciós.

El més important de tot, allà on resideix la mestria de l’autor, és el fet que ni K., ni els vilatans, ni aquelles autoritats intermèdies que K. arriba a interpel·lar, com Klamm, no troben gens absurd tot el que està succeint. Passa el mateix a El procés, a la narració La condemna, o a La transformació, tan llegida: voldríem poder afirmar que tot el que passa és surrealista —Kafka coneixia aquesta literatura—, o que és expressionista —com les novel·les d’Alfred Döblin o de Georg Heym. Però no és res de tot això: és un procediment narratiu, molt popi de Kafka, que hem acabat anomenant, sense marge d’error, kafkià: tan fantàstic com real. Podem afegir-hi que també és la suma de diversos elements —que Kafka solia condensar amb molta habilitat— que tenen a veure amb la invisibilitat del poder polític de l’Imperi en què ell va viure fins al final de la Guerra Gran, amb els camins sempre laberíntics de la burocràcia contemporània i, cosa sempre present quan parlem de Kafka, el paradís promès pel messianisme hebreu, sempre a la vora, mai tangible.