‘Micos’ anima a alliberar el primat que portem a dins

“Allibereu el vostre primat interior per contemplar els vostres cosins!", va deixar anar ahir dimecres en un rampell d'entusiasme Andrew Kitchener, conservador de vertebrats dels Museus Nacionals d'Escòcia i comissari de l'exposició Micos, una història de primats, en acabar la presentació i enfilar la visita a la mostra. L'exhibició itinerant produïda per la institució escocesa i que ara arriba (fins al 26 d'abril) al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Nat), amb notables afegits, és un passeig entre la verda selva —recreada amb imatges— per endinsar-se en el món dels micos i els grans simis, tots primats igual que nosaltres, com se'ns recorda en el recorregut.

Des del minúscul lèmur ratolí, que pesa 30 grams, fins al goril·la, una espècie en què els grans mascles arriben als 200 quilos —un d'obès en captivitat va arribar gairebé als 300—, l'exposició ens porta, a través de 60 espècimens dissecats amb cura, audiovisuals i elements interactius, a descobrir l'enorme varietat d'aquests animals. La mostra se centra en el coneixement “dels nostres cosins” i emfatitza la necessitat de lluitar per la seva preservació, convidant a implicar-s'hi personalment. Només queden, per exemple, 20 lèmurs mostela de Sahafary i d'alguna espècie de gibons només mig centenar d'individus. Més de la meitat de les 500 espècies de primats es troben en perill d'extinció (per descomptat, nosaltres no, que som 7.000 milions), a causa de la pèrdua dels seus hàbitats, la caça i el comerç il·legal d'espècies. Cada any, es recalca en l'exhibició, es maten milers d'aquests animals per menjar-los, o utilitzar-ne parts del cos com a medicina tradicional: a la Xina es creu que té efectes sanadors el betzoar —càlculs creats per matèria no digerida— del mico nassut (n'hi ha un a la mostra), caracteritzat per un nas extravagant que, per cert, sembla que es deu al fet que les femelles prefereixen que els mascles el tinguin gros.

Altres milers d'animals moren després de ser capturats per vendre'ls com a mascotes. L'exposició mostra els espècimens en diversos diorames en grans vitrines mentre sona una banda sonora per crear ambient en què destaquen els crits del siamang i els de la mona udoladora o l'aluata negre (90 decibels a cinc metres) —també es poden escoltar en un dispositiu els ultrasons dels tarsius— i es divideix en àmbits que expliquen la capacitat d'adaptació dels simis, els seus sentits i formes de comunicació, la seva organització social, i la lluita que s'està duent a terme per conservar aquests animals. Abans d'entrar a l'exposició, els visitants es topen com a aperitiu amb el poderós (190 quilos en vida) Urko, el fill de Floquet de Neu, mort de peritonitis amb 35 anys el 2008, i el cos del qual es va donar al Nat, que el va dissecar.

El museu ha afegit, a més, a l'exposició escocesa com a preàmbul una mostra amb impactants retrats de simis, obra de la fotògrafa i biòloga Montserrat Pallàs. I també al final un espai dedicat a detallar les organitzacions (fundacions MONA, Darwin Chimpatía) que es dediquen a Catalunya a la recuperació i reintroducció a la natura d'individus abandonats o decomissats.

Micos ofereix un munt d'informació apassionant. Un descobreix que el lèmur gris sobreviu al cianur, que hi ha micos que pasturen, que el tití de Goeldi menja bolets, que la mona esquirol mascle no veu el vermell (tot i que la femella sí, la qual cosa li permet localitzar la fruita madura); o que els cercopitecs verds tenen diferents crits per alertar si un depredador ataca per terra o per aire. Un ximpanzé està col·locat en posició d'extreure tèrmits d'un termiter amb un bastonet, exemplificant l'ús d'eines. Tanca el recorregut l'orangutana Ann, que va estar al zoo de Bristol però va acabar els seus dies al de Santillana del Mar i que va ser naturalitzada amb un procediment innovador, l'erosion casting, que produeix un efecte de vida espectacular.

En l'exposició hi ha poc sexe. Encara que, si t'hi fixes bé, en segon pla en una vitrina pots veure dos macacos negres de Sulawesi que no s'estan de res. El comissari escocès hi està d'acord (en el fet que hi ha poc sexe). Diu que és perquè l'exposició s'adreça a un públic familiar. Potser per això no hi ha bonobos.

Els espècimens que es mostren estan dissecats (el museu prefereix la paraula "naturalitzats") amb veritable mestratge. Impressionen un mandril amb uns ullals terrorífics i un esquena platejata que sembla que hagi sortit de les mans del mateix Carl Akeley (el creador del famós diorama de goril·les dels Virunga al Museu d'Història Natural de Nova York). A un còlob que està fent un salt se li ha aplicat fins i tot laca al pèl per produir més efecte. Una altra cosa és que, en els temps que corren, hi hagi a qui no li agradi que s'exhibeixi així animals morts i encara menys si són cosins. Un cartell recorda, en tot cas, que "tots els espècimens naturalitzats van morir de mort natural en captivitat" i que "no s'ha causat dany a cap animal per a l'exposició".