Viure en comunitat, una opció al marge de l’especulació

Als 77 anys, en Juan carrega a l'esquena tota una vida d’activisme vinculat a les associacions de veïns. “Intentant millorar el món”, diu. Quan li van parlar del projecte de viure en comunitat amb altres famílies en una masia de Castellar del Vallès no s’ho va pensar dues vegades. El va atreure la varietat d’edats dels veïns i la possibilitat de cuidar-se els uns als altres. En Juan és la més gran del grup de 27 persones —12 famílies, amb set menors, de diferents municipis de la comarca— que formen la comunitat. “Tinc cinc nets, però ara en tindré set més”, fa broma aquest home, assegut a la gran taula de fusta que presideix la masia de Can Carner, on esperen traslladar-se d’aquí a dos anys, un cop l’hagin rehabilitat.

Al grup també hi ha persones com la Marta, que viu a Terrassa i s'hi vol traslladar amb la seva parella i la seva filla per fugir de la ciutat, que veuen com un “entorn agressiu”, buscant valors més humans i col·laboratius. O en Sebas, que ronda els 50 i pensa en el seu futur. “Comencem a ser grans i amb la meva parella pensem en com volem envellir, si a casa sols, en una residència o amb altres persones aquí en comunitat”. Les 12 famílies van comprar a l’octubre aquesta finca catalogada de deu hectàrees, amb una superfície construïda de 1.500 metres quadrats. La idea és que l’edifici principal es destini a habitatge de les famílies, que combinarà espais privats (dormitori, lavabo i cuina-office) i comuns (menjador, cuina, biblioteca...). També planegen desenvolupar un hort ecològic i destinar els porxos i pallers a activitats obertes al barri.

El projecte es remunta al 2016, quan un grup de famílies van decidir buscar una forma alternativa d’habitatge. Van crear una cooperativa i van buscar altres socis. És el que es coneix com a habitatge cooperatiu: la cooperativa és la propietària de l’habitatge i els socis paguen una quota mensual com a lloguer. Aquesta i altres formes alternatives com el cohabitatge o la masoveria urbana (de vegades fins i tot es confonen els termes) estan vivint una tímida eclosió arran del problema dels desnonaments i la bombolla que viu el lloguer. “El model alternatiu creix alhora que estan en crisi els dos règims clàssics d’accés a l’habitatge”, apunta David Guàrdia, de Sostre Cívic, entitat que fa 15 anys que treballa pel model cooperatiu d’habitatge. “Té els avantatges de la compra, que et dona estabilitat, i del lloguer, perquè no estàs lligat i en pots sortir quan vulguis. A més, s’evita l’especulació perquè un no pot vendre el pis perquè no és seu”, afegeix Guàrdia.

En aquests moments hi ha diversos projectes d’aquest tipus en marxa, encara que molts es queden pel camí, per les barreres que han d’esquivar. “Però el més important és trobar el finançament necessari. Els bancs tradicionals no hi entren, només entitats ètiques com Coop57 o Fiare, però no arriben a tots els projectes. Així que són els socis els que han d’aportar prou capital per comprar el terra o l’edifici”, assenyala Juli Carbó, president de Cohousing Barcelona. I és que els números de què es parla poden fer que més d'un es faci enrere: aportacions inicials d’entre 30.000 i 60.000 euros i una quota mensual que varia segons la mida del pis (uns 600 euros per un pis de 70 metres quadrats), segons apunta Carbó. Les famílies de Can Carner —que preveuen una inversió de 2,5 milions per a la compra i la rehabilitació de la masia— han aportat 43.000 euros cada una i els queda una quota de 850 euros al mes per a la hipoteca.

Perquè el model creixi, i es redueixin els costos, el sector demana més implicació de les administracions en la cessió de sòl públic, exercint d’avaladors davant dels bancs o amb subvencions per a la construcció d’edificis.

Coop57, cooperativa financera nascuda fa 24 anys, va començar a fixar-se en aquests projectes ara fa cinc anys per la demanda que hi havia, però admet que no poden dir que sí a totes les propostes. “Ens vam posar una restricció: destinar el màxim del 20% dels nostres recursos per no tenir un gran volum de deute”, expliquen des de l’entitat. Els que ho aconsegueixen són els que tenen viabilitat social i econòmica. “Abans de parlar de números parlem del projecte i veiem si quadra amb els valors de la nostra entitat. Hi ha d'haver un projecte comunitari afegit”, incideixen des de l’entitat.

Les famílies de Can Carner admeten que un altre dels problemes que es poden trobar en el futur és la convivència, que veuen com un repte de creixement personal. “El projecte està traient el millor de cadascú. A més, l’objectiu és comú i tot està per fer. No som un grup d’amics que creen un projecte, sinó famílies amb valors comuns que veuen en el projecte una oportunitat d’emprendre una nova vida”, afegeix la Gemma.