Puritans i màrtirs catalans

Purità té el seu origen en la paraula anglesa puritan. A Anglaterra i Escòcia, durant el segle XVI, anomenaven puritans els reformistes que demanaven que l’Església anglicana trenqués amb el catolicisme romà. La seva guerra civil va acabar amb el cap del rei a la guillotina, mentre una aristocràcia burgesa i protestant va prendre el poder; al final es tractava d'això, de manar i decidir sobre un territori. Una dècada després es va restablir la monarquia. En general, anomenem puritans els qui són virtuosos i s'entreguen sense dubtes a creences i regles. Aquesta entrega pot ser real o exagerada. Habitualment exigeixen més del que ells estan disposats a patir. Després de llegir els últims tuits de Quim Torra he arribat a la conclusió que l’actual president de la Generalitat és un purità de l’independentisme. No governa, es dedica en cos i ànima a portar el poble català (el seu) cap a la independència. I tot sacrifici, el de la ciutadania, és poc.

En la manera d’actuar i pensar del president actual, catòlic i patriota, s’observen similituds amb el carlisme català del segle XIX

Torra, que ha comparat el procés amb les marxes i accions a favor dels drets civils de Gandhi, Rosa Parks o Luther King, solia fer bandera de la no-violència. En la manera d’actuar i pensar del president actual, catòlic i patriota, s’observen similituds amb el carlisme català del segle XIX. El famós lema “Déu, pàtria, rei i furs” resumia els pilars de la santa tradició; el mateix general Cabrera, líder de la primera i la segona guerra carlistes, col·locava el rei en últim lloc. L’independentisme conservador que representa Torra ha eliminat el monarca i l'ha substituït per la república catalana. Igual que el carlisme, busquen els seus creients a l’interior, al nord, fora de les poblades i mestisses metròpolis.

Després de setmanes de marxes cap a Barcelona, barricades i focs patriòtics, sense sentir cap condemna per part de la Generalitat, el president ha recomanat a les xarxes seguir els consells de l’activista Paul Engler: “Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, pressionar molt més i acceptar alts nivells de sacrifici”. Aquestes paraules formen part del Manual de desobediència, publicat pel nord-americà, que molts defineixen com un catòlic d’ultraesquerra.

Aquest nou llibre de capçalera de l’activisme recull els pensaments d’un veritable il·luminat. Engler, en una entrevista concedida fa uns dies al diari digital Vilaweb, assegurava: “Els primers cristians deien que la llavor de l’església era la sang dels màrtirs. Morir com un màrtir és inherent als moviments guanyadors. No es vol que passi, però és inevitable un cop augmentes la tensió”. Acabes de llegir el llibret i tens ganes d’anar a Palau a reclamar la baixa voluntària. El 2017 Rosa Maria Sardà ja va retornar la Creu de Sant Jordi, amb tota la seva laica raó. Amb el seu gest va representar molts comuns mortals que no poden retornar creus i només esperen que el fanatisme vagi de farol, de passar a la història com a patriotes amb pensió vitalícia, xofer i despatx.

No són èpoques per a més sacrificis. Aquesta setmana els empresaris catalans han exigit “estabilitat política” i un informe de PwC alerta que “les incerteses i la crisi política han afectat la inversió estrangera a Catalunya i han frenat projectes estratègics”. La situació de la sanitat pública està generant víctimes de debò entre la ciutadania. El Col·legi de Metges, també les associacions i els sindicats del sector, fa mesos que adverteixen de la paràlisi del Govern i la seva incapacitat per impulsar projectes. Actualment, Catalunya inverteix en sanitat un 3,7% el PIB, mentre que a Espanya és el 6,2%.

Els catalans que no formen part del “poble” de Torra i Puigdemont estan farts, a la vegada que senten rebuig i una mica de vergonya aliena davant de tant d’excés

La política parlamentària tampoc és una religió que es nodreixi del martiri. No obstant això, quan ERC va anunciar que negociaria la investidura de Pedro Sánchez, els seus socis de Govern s’ho van prendre molt malament; els joves de la CUP i els CDR fins i tot van assaltar seus dels republicans. Cada dia són més els “traïdors” i “botiflers”. A les xarxes, els anomenats “independentistes purs” (o viceversa) mantenen la seva línia ultranacionalista desacreditant tothom que abandona les essències, fent jocs de paraules xenòfobs sense por d’ultrapassar els límits de la democràcia i la llei. Com que tenen molts seguidors, llavors van a les ràdios nacionals o a TV3 a continuar reclamant l’acció unilateral.

Els catalans que no formen part del “poble” de Torra i Puigdemont estan farts, a la vegada que senten rebuig i una mica de vergonya aliena davant de tant d’excés. Poder circular per les carreteres sense por d’esclafar un grup sardanista i aconseguir iniciar el diàleg polític són objectius dels realistes, tant se val si es declaren independentistes o constitucionalistes. El poble de Catalunya no s’ha de polaritzar més, ni ha de pressionar més; encara menys acceptar “alts nivells de sacrifici”. Les inversions i les empreses fugen del martiri, s’espanten davant de les fogueres. Governeu, pacteu i deixeu-vos de puritanismes inútils.