Contra l’opinió comuna

L’anomenada pels sociòlegs “opinió comuna” és un fenomen que no fa ni dos segles que existeix. Abans que els diaris tinguessin una gran tirada —quan les societats europees es van alfabetitzar—, abans que s’inventés la ràdio i, sobretot, abans que apareguessin la televisió i aquestes noves tecnologies —que permeten en segons divulgar qualsevol mena de missatge, cert o fals—, l’opinió que podia fer-se la gent sobre la qüestió política —cosa de la més gran importància en una democràcia—, depenia de l’apotecari del poble, del professor del col·legi o del parent que visitava la capital de tant en tant. A les grans ciutats només era una mica diferent.

Amb tots els mitjans que acabem d’esmentar, va esdevenir possible, i avui facilíssim, forjar una opinió general entre la ciutadania, la qual, segons quina fos l’opinió transmesa i segons com es divulgués, pervertia d’una manera que ha acabat resultant apoteòsica l’opinió de la gent sobre qualsevol tema: des de l’amenaça del canvi climàtic —cosa del tot real, cap fantasia— fins a la conveniència d’aspirar a tenir una república en un país la constitució del qual no permet aquesta extravagància: és el cas del procés, una de les més grans evidències de fins a quin punt l’opinió del comú es fa i es desfà a base de propaganda, molta estètica de Maria auxiliadora, moltes marxes i acampades, i també gràcies a la construcció d’un imaginari comunal que instal·la en les consciències, més aviat en els sentiments de la gent, uns idola fori, en termes de Francis Bacon, per no dir uns idola theatri, per no dir, al capdavall, uns idola tribu: fantasies tribals.

Per això resulta tan important que aquests corrents d’opinió, que agafen cos progressivament i que després ja no hi ha qui els aturi, siguin equilibrats —si no destruïts, en tant que ídols i no idees enraonades— per mitjans menys calents, més pausats i més raonables: perquè els sentiments no són bons ni per a la poesia ni per a la política. En aquest sentit, avui disposem de molt escassos mitjans, també d’escassa difusió: per exemple, una revista. En qualsevol revista de tarannà obert i dialogant, més que als diaris —que sempre tenen al darrere un poder econòmic que els empara tant com els utilitza—, es poden assentar, baldament sigui sobre una franja de lectors més aviat restringida, unes idees que ja no són prêt-à-porter, sinó que demanen un lectura assossegada, base d’una opinió fonamentada. Sembla un procediment cada cop més minoritari i menys eficaç, però és l’únic que hi ha —a manca de canals televisius oxigenats i lliures, tot el contrari que l’actual TV3, per posar un exemple— per mirar de compensar les idees prefabricades que, en el cas del nostre país, han obnubilat més de dos milions de persones.

La revista Política i Prosa, que acaba d’editar el número que commemora el seu primer any de vida, és un exemple del que acabem d’assenyalar. No és dogmàtica, hi escriu gent de tendències força diferents, deixa respirar el lector —que és sinònim de deixar-lo pensar pel seu compte— i edifica, encara que sigui lentament, una esfera també d’opinió pública, però basada en la racionalitat, no en les falòrnies. S’han escrit coses fenomenals en aquests dotze mesos de la revista, com ara una gran entrevista a Josep Maria Bricall; bons articles de Rafael Jorba; opinions contrastades sobre la dita “immersió lingüística” a Catalunya; una bona discussió sobre què significa viure en un estat de dret i amb l’empara d’una constitució tan votada al seu moment a Catalunya; una bona redefinició del que hem entès i entenem per catalanisme i per poble; la qüestió dels immigrants africans a Europa; uns articles sobre música molt bons i anacrònics; el lloc cabdal de Barcelona en la definició possible d’una Catalunya-ciutat amb una administració i unes institucions avui invisibles, o l’ascensió imparable dels populismes arreu del nostre continent.

Posats a suggerir alguna millora, heus ací el que hom proposaria: un corrector de llengua catalana, per evitar que surtin articles amb un ús causal de la partícula doncs (núm. 7), sense l’ús de l’apòstrof davant una paraula que el necessita (“la oportunitat”, al núm. 1), o amb una etimologia falsa de la paraula universitat (núm. 12). També estaria bé que la revista fugís dels temes “identitaris” o de limitada “identificació”, com ha passat amb els números dedicats al canvi climàtic (núm. 13) i al moviment anomenat MeToo (núm. 4); o, més ben dit —perquè els temes són molt importants per ells mateixos—, que fossin tractats el primer en relació amb el desenvolupament irracional del capitalisme, i l’altre vinculat a una visió antropològica, i per tant no ideològica, de la qüestió. I també estaria bé que la crítica de la cultura popular, folk-lore en anglès, tingués un espai com cal, perquè del folklore deriva una bona part d’aquest catalanisme emotiu que està arruïnant el país.

Llarga vida a la revista, doncs. Les coses menudes que hem apuntat sempre es podran millorar.