El quartet de Barcelona

Als contes que Jordi Nopca (Barcelona, 1983) va reunir a Puja a casa, bona part del protagonisme requeia en les vicissituds d’una generació que vorejava la trentena d’anys i que, òrfena de projectes vitals definits, havia d’aprendre a conviure amb la precarietat com a mètode de subsistència. “Érem els fills atractius i despreocupats de l’ultracapitalisme. Els nostres pares tenien professions liberals i ens havien educat amb tan poques prohibicions que fins i tot ens permetien odiar-los”, diu un dels dos germans que narren els avatars de l’embardissada realitat emocional que es dibuixa a La teva ombra, novel·la amb la qual Nopca ha obtingut el primer premi Proa.

I, certament, tal com continua dient aquest personatge —és en un restaurant, i la banalitat de les converses que sent a les altres taules és igual a la que ell manté amb les seves amigues—, el lector també pot pensar que “la meva impressió era que si aconseguíssim sumar totes les paraules que es deien allà dins en trauríem una novel·la que explicaria aquell moment i la nostra generació”. A La teva ombra, Nopca té l’habilitat de recopilar els tics imperceptibles, les petites manies i les conductes socials que marquen les tendències de la realitat contemporània, o l’esperit de l’època, però el lector li agraeix que l’especulació sociològica no sigui l’objectiu que persegueix, que sigui només una música de fons o un espai per donar solidesa i versemblança a “un melodrama que encara no ha esgotat totes les seves opcions”, i que sortosament se salva de ser “una digressió sobre el social housing” o qualsevol altra mena d’al·legoria moral.

La teva ombra podria descriure’s com una mena d’El quartet d’Alexandria filmat per Hong Sang-soo: Nopca hi aglutina la indefinició i la deriva existencial, la sexualitat i la confusió, amb un traç insidiosament senzill i precís, amb un moviment de la prosa que ni puja ni baixa sinó que tan sols es mou per distorsionar les arrels del melodrama. L’enveja i la venjança, la rivalitat i la crueltat metòdica entre dos germans —experts a augmentar la relació comptable d’amants, per dir-ho en paraules d’Eloy Fernández Porta—, a causa de les relacions amoroses que successivament mantenen amb la mateixa noia —que sembla que només pugui enamorar-se de qui la menyspreï—, és la base melodramàtica que sustenta la sofisticada construcció argumental de La teva ombra, una espècie de calidoscopi narratiu on les històries es van formant a mesura que es deformen perquè la versió dels fets que posseeixen els dos narradors —els dos germans— no pot coincidir de cap de les maneres.

Així, el germà petit n’escriu una novel·la —que guanya el premi Josep Pla— i converteix en personatges de ficció el seu entorn —el seu germà gran, la noia i la quarta figura en discòrdia en aquest quartet sexual, una violinista anglesa—, però ignora que la seva part en el conflicte ve donada gràcies a la capacitat manipuladora del seu germà, com si a la vida real fos un titella mogut segons la seva voluntat. A La teva ombra hi ha dos punts de vista —o quatre, però no se sap mai— i molts viatges físics i anímics, com si a cada personatge li fos impossible estar en sincronia amb ell mateix, i Nopca descriu amb dinamisme i efervescència els estudiats moviments d’unes aventures frívoles que esdevenen unes aventures sòrdides de la ment: el lector avança encantat rere la resposta que li planteja cada situació —i ara què passarà?—, agraeix que el text s’aturi detalladament en anècdotes que no tenen cap relació directa amb el transcurs de la trama —com si al darrere hi hagués una màquina d’explicar històries—, i no són pocs els moments en què es valora que la melancolia o la tristesa dels fets es narri amb una ironia cordial o amb la bellesa excèntrica d’una comèdia.

Però també és veritat que el lector —¿és l’espia que vigila a l’últim capítol, o és el mateix Nopca que vigila el lector?— pot pensar que La teva ombra, a la tercera part, és com la casa de Londres de l’arquitecte John Soane, el lloc on el germà gran i la violinista decideixen prendre un propòsit crucial per a l’evolució de la trama, una llar convertida en “una bigarrada acumulació de columnes, estàtues, màscares, frisos i pintures”, i enyorar com hauria quedat el melodrama de la novel·la sense l’esclat sentimental de les últimes cent pàgines.