“La meva sèrie és per tancar-te amb algú que t’agradi, un bon pernil, unes anxoves i si la cosa s’anima, fantàstic”

Un noi coneix una noia… I mengen. S'afarten com lladres a diversos restaurants. A més, suquen i tot. “Una cosa, sovint, porta a l'altra”, diu la cineasta Isabel Coixet (Barcelona, 59 anys). “Aquesta és una sèrie per tancar-te amb algú que t'agradi: un bon pernil, unes bones anxoves, pa amb tomàquet i si la cosa s'anima, fantàstic… A menjar, a follar... parar i tornem-hi”, continua. Parla de la seva nova proposta, d'acord amb una obsessió recurrent d'explorar el plaer dels sentits. Una idea que ha estat present a tot el seu cinema i ara a Foodie Love, la seva primera sèrie de televisió, que s'acaba d'estrenar. És també la primera ficció produïda per HBO Espanya que arriba a les pantalles dels subscriptors de tot el món. Després vindran Alex de la Iglesia i Patria.

Más información

Isabel Coixet dirigirà la sèrie ‘Foodie Love’ per a HBO

El primer matrimoni de lesbianes a Espanya, nova pel·lícula d’Isabel Coixet

Collita amb Coixet, Marqués-Marcet i Miñarro

Foodie Love consta de vuit episodis curts, com si fossin petits mossos de romanticisme ben erotitzat, amb bones emulsions de cuina i química a la pell, a càrrec de Laia Costa i Guillermo Pfening. Una barcelonina i un argentí de Córdoba en una ebullició errant. La sèrie comença a l'inrevés. Per un cafè. De bon matí. Al Bacaro, un restaurant de Barcelona. Allà es troben els seus dos protagonistes, descol·locats enmig d'aquesta dinàmica present de creu i ratlla per mitjà d'aplicacions per lligar i ansietats despullades d'espai per al festeig.

Una vegada s'esvaeix el primer dubte d'ella —“ets més de cul o de tetes?”, li etziba abans que ell s'atreveixi a mirar—, comença el tempteig, que continua a la cocteleria Paradiso. La trama els porta per gelateries i restaurants de diversos llocs del món. De Barcelona a Tòquio, de Hèlsinki a Roma o Nova York. Un tour gastronòmic global per a sibarites del pelegrinatge culinari.

Quan tot està perdut, almenys queda el menjar. “I pensar que hi ha gent a qui no li agrada!”, comenta la cineasta. Ho deixa anar a Hermanos Torres, un restaurant barceloní amb dues estrelles Michelin i un menú que els protagonistes van provar en el rodatge del cinquè capítol. “Aquí es van ben atipar, perquè a més de ser guapos i uns grandíssims actors, la Laia i el Guillermo són de vida i tenen un metabolisme envejable. D'aquest plat que es diu Hipnosi [un cercle digne de Hitchcock] en van endrapar quatre o cinc. Les escenes eren bones i no calia repetir, però els era igual”, recorda Coixet.

Tràiler de la sèrie 'Foodie Love'

Aquest és l'esperit de Foodie Love: cert excés embolicat en una total efervescència creativa. “Fer aquesta sèrie m'ha fet més lliure”, assegura la directora. “Jo no soc una experta en el gènere. Em vaig posar les piles per veure com s'organitzaven els guions, però mentre rodava les coses van anar sorgint. No ha estat una cosa calculada. Es tracta d'una història d'amor a través de la cuina. Els llocs també ambienten segons quines coses. Però si no tens uns actors que sàpiguen reaccionar en cada situació i saben créixer, no aconsegueixes res”. Tots dos, diu, han mamat el mètode Coixet: “Afartar-nos de xocolata fins a dir prou”.

Així és com tots, entre els punts cardinals de l'obsessió gastronòmica, s'han arremangat: “Ens hem quedat ben a gust”, es recrea la directora. “A totes les meves pel·lícules, el menjar hi ha estat present. Soc d'aquestes cineastes maniàtiques que s'entesta a fer que els actors mengin bé en els rodatges. Alguns de l'equip en altres pel·lícules han rebut una bona esbroncada per no preparar aquest aspecte com cal”, incideix.

Però més enllà del plaer, a Foodie Love hi ha una sociologia i un batec global, un intercanvi d'insatisfaccions no resoltes, una deriva que intensifica les papil·les gustatives precisament per la bulímia anímica. “Els mestres zen diuen que l'autèntica harmonia es presenta quan sents, penses i parles en consonància. Però ningú ho fa, això. Pensem una cosa i en diem una altra; sentim una cosa i ens deixem portar per la contrària”, comenta la directora d'A los que aman. “D'alguna manera, el trajecte de Foodie Love ens porta de tapes entre dues persones molt diferents que volen aparentar el que no són davant de l'altre sense arribar a ser ells mateixos. Per quedar en pau i aproximar-se a l'harmonia, necessiten ser brutalment honestos amb si mateixos i, esclar, això és difícil”.

Sense un bon parell de personatges, no hi ha res que funcioni. Però Coixet ha buscat noves maneres de definir-los. El to de la seva narrativa es mou per les giragonses d'un estil que beu de Berlanga —“M'encantaria veure com podria retratar el que ens passa avui en aquest país”— i de Bigas Luna o, en concret, per a Foodie Love, referents canalles com Shameless o experiments de risc com el de Richard Linklater amb la seva trilogia Abans de l'alba, Abans de la posta i Abans del capvespre. “Això ha estat una fita en la comèdia recent”, opina.

I, després, el seu propi quadern de bitàcola quotidià: “Els cineastes som com porcs, ho aprofitem tot. En aquest cas concret, m'he inspirat tant en una col·lecció de telenovel·les que vaig comprar al mercat de Sant Antoni com en la meva pròpia ànsia devoradora del carrer. Jo vaig amb l'orella posada i com un mussol, tota l'estona. Concretament, el meu aliment el trobo al metro, a l'autobús, a l'AVE... I mira que són banals, les converses a l'AVE, eh”.