La complaença amb l’extrema dreta

La imatge d’Ortega Smith defugint la mirada de Nadia Otmani hauria de ser viral, perquè és demolidora per al covard que es nega a condemnar la violència de gènere i fins i tot és incapaç de mirar, és a dir, de reconèixer com a persona una víctima que se li acosta. La dignitat d’Otmani és un exemple que contrasta amb la por de la classe política a desafiar la grolleria neofeixista dels dirigents de Vox. Amb el seu gest ha posat en evidència una cosa ben coneguda: que el masclisme espectacle és el parapet darrere del qual s’amaguen una colla d’insignificances i impotències de persones que ni tan sols tenen valor de mirar als ulls a una dona agredida. El patètic numeret d’Ortega Smith és una gran aportació al descrèdit de Vox.

Per això el que resulta greu és el trist paper del PP, incapaç de plantar cara a Vox, fins i tot davant d’una escena tan miserable. Ni tan sols s’ha sumat a la reprovació del personatge. Diuen que Casado està molest per aquests desafiaments de Vox, un partit que s’ho passa bé desplegant la cara més sinistra del seu discurs, en el seu etern retorn al passat. Vox ha captat la covardia del PP i sap que el té encadenat perquè és incapaç de provocar una ruptura que pogués fer-li perdre quotes de poder. No hi ha ambigüitat: el PP és soci i còmplice de Vox. I assumeix aquesta dependència amb silencis ensordidors. Un es pregunta on són les veus d'un partit que quan Rajoy, acabat d’arribar al poder, va provar de fer, amb Gallardón i Wert, una restauració conservadora, van forçar el president a fer marxa enrere. Un PP afeblit necessita Vox com a complement. Per tant, no s’ha de comptar amb Casado en la lluita democràtica contra l’extrema dreta. Ni tampoc amb el que queda de Ciutadans, que, una vegada reprovat Ortega Smith, ha tornat immediatament al seu carril.

El PP ja ha dit que impedirà l’intent promogut pel PSOE de deixar Vox fora de la Mesa del Congrés. És difícil que el PP torni a guanyar unes eleccions si no s’emancipa de Vox. Però en comptes de buscar l’emancipació sembla que ha optat per carregar-lo a coll, a l’espera d’una suma, avui improbable, que els porti junts a governar. És una irresponsabilitat democràtica que esquitxa molta gent. A Ciutadans, evidentment, que va estar formant amb Vox a la Puerta del Sol, i la distància que hi marca no va més enllà d’un cert posat. I no se m’oblida la imatge del debat central de l’última campanya electoral, en què només Pablo Iglesias es va enfrontar amb Santiago Abascal. Uns per por de molestar-lo perquè el tenen com a soci, uns altres per l'argument pelegrí que atacant-los se’ls dona publicitat i se’ls ajuda a créixer, la casa feta un desastre. I cada dia una mica més bruta de porqueria neofeixista, de burles a la democràcia des d’un retorn als eixos ideològics i morals d’un passat dictatorial: el nacionalcatolicisme. La política com a croada.

No es tracta de construir cordons sanitaris, que és una expressió desafortunada. Es tracta simplement que funcioni un principi de solidaritat democràtica de totes les forces polítiques contra qui desafia els valors genuïns de la democràcia liberal. Que vol dir simplement votar tots contra ells quan sigui necessari. A França s’està complint des de fa dècades. I impedeix l’assalt al poder de l’extrema dreta. És veritat que el sistema majoritari a dues voltes ho afavoreix. Però el desistiment de la resta de partits a favor del candidat més ben situat ha restat molt de poder al Front Nacional. Però aquí la dreta no actuarà mai contra Vox. És la família. I aquest és el problema: el PP encara no s'ha acabat d'emancipar del passat. Si la dreta no ho vol veure, l’esquerra ho hauria de tenir clar: combatre ideològicament l’extrema dreta és necessari, per no legitimar-la. Que és el que han fet el PP i Ciutadans amb uns resultats magnífics per a Vox. El PSOE opta pel perfil baix, en una baralla que és de tots. I que requereix l’esforç d’adreçar-se als votants de Vox i d’afrontar les causes que els han portat a dipositar la papereta de l’extrema dreta. De les hegemonies ideològiques depèn el futur de la democràcia. I, a vegades, sembla que l’esquerra té por de tenir idees.