Hipocresia convençuda dels seus drets

Amb l’extrema dreta sorgida de la dreta espanyola, que de fet podem anomenar dreta i prou, passa el que la sèrie Creedme (Unbelievable en el títol original, o sigui, “increïble”) posa damunt la taula respecte de la policia: s’apropia del que ha costat tanta mort i totes les llàgrimes que Teresa d’Àvila va advertir que serien sovint el preu de les pregàries ateses, els èxits democràtics en aquest cas; ho capgira, ocupa titulars sense que res ni ningú no li pari els peus i guanya una morterada de diners i vots. Aconsegueix així la coartada i l’espai públics que persegueix valent-se de la paradoxa que sosté els mitjans democràtics, la seva baula potser més feble, allò que “una mentida no t’espatlli un bon titular”. A la sèrie és un manual escrit per policies sobre violadors i els seus mètodes, inspirat en un títol real, del 2004, publicat per Academic Press, que, per descomptat, el violador múltiple té a casa ben llegit. En la dreta espanyola i els seus abusos, pot ser que la política informativa i cultural espanyoles en siguin alguns dels principals responsables.

Prenc el títol de l’article del poeta René Char (1907-1988) perquè sovint explica i em guia en tants laberints. Apareix en les seves proses escrites durant la guerra contra els nazis, a peu de clandestinitat de maqui, un llibre que publicaria el 1947 dedicat a Albert Camus, Els fulls d’Hipnos (1943- 1944) (Edicions 62, 1993; traducció de Joaquim Sala-Sanahuja). I diu: “Aquesta guerra es perllongarà més enllà dels armisticis platònics. La implantació dels conceptes polítics prosseguirà contradictòriament enmig de convulsions i sota la cobertura d’una hipocresia convençuda dels seus drets”. Més contundent si és possible encara en la visió, el poeta continua així: “No somrieu. Foragiteu l’escepticisme i la resignació, i prepareu la vostra ànima mortal per afrontar intra-muros uns dimonis glacials anàlegs als genis microbians”.

Dispenseu que no m’alci, que deia Groucho i podrien dir tantíssimes dones si fossin vives. Fa dies que em renyo perquè el millor per escriure sobre el present és el sarcasme i l’humor, posar en solfa així la hipocresia convençuda dels seus drets. Però, mira, de vegades puc i de vegades, no. Dispenseu, doncs, que no m’alci. Ni que no us alci els ànims.

M’agafa per utilitzar el plural perquè en tot això estem ficats tant els qui escrivim en els mitjans com els qui els llegeixen, vosaltres, nosaltres. Per no dir que escriure és llegir, llegir-ho tot: el carrer, els mitjans, les sèries, els llibres, la vida diària, dins i fora d’un mateix, el camp i la ciutat. Per a qui ho vulgui atendre en la indústria periodística, això: estem necessitats del que l’escriptor, periodista i guionista Gabriele Romagnoli fa cada dia al web de La Repubblica, la seva secció “La prima cosa bella”, la primera cosa bona del dia. M’alça els ànims cada dia a tres quarts de vuit, puntual. I si l’escoltes en podcast, m’imagino que encara millor, servidora és més de paper…

“Cada dia en té prou amb el seu propi mal”, conclou a Creedme la inspectora Duvall (dolça i ferma Merritt Wever) quan cap al final de la reeixida investigació que ha dut a terme amb la inspectora Rasmussen (immensa Toni Collette) sobre el violador en sèrie que ja tenen a la cel·la alguna cosa li diu que ha de continuar, que encara no se’n pot anar a casa. És una cita de l’evangeli de Mateu que potser també ha inspirat Romagnoli per donar-nos cada matí un breu bon dia amb una celebració diària. Com que el mal del dia està assegurat, probablement més que en temps de Mateu, Romagnoli opta per no jugar el joc de la hipocresia convençuda dels seus drets que dia sí i dia també –què els has d’explicar, als italians— dona titulars als “dimonis glacials”. O sigui, que us explicaré per acabar una mala i bona notícia.

Va passar a la BBC divendres, en un dels principals informatius, Question time, que aquella nit tenia el primer ministre en antena. Un dels participants des del públic li va requerir fins a quin punt és important “dir sempre la veritat”. La pregunta va motivar les riallades i l’aplaudiment general del públic assistent. Però aquesta reacció va ser tallada i no es va emetre al telenotícies de l’endemà. Hi va haver un gran enrenou a les xarxes i als mitjans, en aquest ordre, i la cadena pública ha hagut de redactar un comunicat assumint “l’error”, que atribueix a necessitats tècniques. Pot ser, esclar. Però no s’ho creu ningú: en aquesta campanya electoral continua allí, per no assenyalar enlloc més, la televisió d’Estat està més i més acusada d’hipocresia convençuda dels seus drets.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.