Ser pobre, professió de risc

David Zurdo va néixer fa 38 anys a Sabadell. Allà ha viscut tota la seva vida. La crisi el va deixar sense feina. Va ser desnonat fa dos anys. Havia d’escollir entre menjar o pagar el pis. Va lliurar les claus del seu habitatge al banc i se’n va anar a viure rellogat. Percebia una prestació de 604 euros al mes de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Sense cap avís, la Generalitat l’hi va suspendre l’1 de novembre de 2018, afirma. Es va quedar sense ingressos i sense habitació. Per sort, no tenia persones al seu càrrec. “He dormit algunes nits a bancs. He anat a buscar ferralla per vendre, he donat un cop de mà quan m’han ofert 20 euros... He fet tot el que he pogut i m’ha sortit”, explica el David, un home modelat per la precarietat. Al llarg de la seva vida ha estat des de cambrer fins a peó d’obra. “No tinc res i no vull ajuts, vull una feina encara que sigui de 12 hores diàries i mil euros al mes”, afegeix. El 6 de novembre passat la Generalitat va acceptar a tràmit la seva reclamació per tornar a cobrar la RGC. “Gràcies a la generositat d’un amic, fa quatre mesos he aconseguit empadronar-me”, conclou. Encara que la sentència sigui favorable no veurà ni un euro fins ben entrat l’any que ve.

El David és víctima d’un sistema pervers que sobre el paper ajuda el feble, però en realitat es blinda tant que acaba excloent milers de beneficiaris potencials. Aquest ciutadà de Sabadell es va quedar sense la prestació de la RGC perquè la Generalitat va estimar que havia deixat de residir a Catalunya, ja que en fer-lo fora del pis no tenia padró. De res no li va servir aportar diversos rebuts que acreditaven que sempre havia viscut en aquesta cocapital de Vallès Occidental, ni les reiterades compareixences davant el Servei Català d’Ocupació (SOC), en què mai no va deixar de segellar, ni el rebut d’una empresa d’una casa d’empenyorament.

En aquesta comunitat es peca molt més per defecte que per excés pel que fa al pobre

Si ser obrer fa anys no era cap ganga, ser pobre sistèmic s’ha convertit en una professió de risc. Fins i tot en aquesta Catalunya que es dirigeix al paradís social —segons alguns independentistes— un ciutadà que compleixi les condicions per percebre la RGC pot deixar de fer-ho per viure rellogat després de ser desnonat. La sospita que darrere d’aquest malson burocràtic s’amaga la retallada social agafa tot el sentit quan la Síndica de Greuges de Sabadell és capaç de detectar que només el 4,5% de les persones sense llar de la seva ciutat són beneficiàries de la RGC. Potser les coses no han canviat tant des que era conseller Francesc Xavier Mena, cap al 2011. Aquell any ja es va procedir a retallar els ajuts de l’equivalent de llavors de la RGC —la Renda Mínima d’Inserció (RMI)— perquè, segons el relat oficial, molts magribins la cobraven i se n’anaven al seu país a viure com si fossin sultans. La retallada de la prestació a musulmans, cristians, jueus i gentils va suposar uns 50 milions d’euros i va ser presentada com a fruit d’una gestió eficaç d’estalvi, un autèntic trofeu de caça dels campions de l’austeritat. Tot feia pensar que passats els anys i amb la presència d’Esquerra al Departament de Treball de la Generalitat les coses serien diferents. I ho van ser. Mentre Dolors Bassa —actualment empresonada— va ser al capdavant de la cartera va aflorar una sensibilitat ara tristament pansida.

El Departament de Treball ha enviat instruccions al nucli que decideix la concessió de la prestació. Malgrat la Llei de Transparència, la Generalitat es nega a facilitar als impulsors de la RGC aquesta documentació. Els promotors creuen que aquests criteris actuen en un sentit restrictiu, amb la intenció d’extingir o limitar una prestació que es va convertir en llei gràcies a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), aprovada sense vots en contra al Parlament. Sigui com fos, a Catalunya es peca molt més per defecte que per excés amb el pobre. El Govern del País Basc —amb una taxa de risc de pobresa del 12,1% sobre 2,7 milions d’habitants— gasta anualment 500 milions d’euros a practicar la cohesió social a través de la seva Renda de Garantia d’Ingressos. El Govern, al contrari, fa servir en aquest mateix concepte al voltant de 250 milions. Amb aquests milions s’ha de pal·liar una taxa de risc pobresa, segons l’índex AROPE, del 24,7% sobre una població de 7,5 milions.

És vergonyós dissenyar laberints burocràtics que busquen el desistiment d’un dret, mentre amb l’altra mà es pinta un trompe-l’oeil capaç de fer empal·lidir la divina Acràcia de Salvat-Papasseit. Aquesta és una de les especialitats de la casa.