“Crec que he matat un pintor gòtic”

Poques vegades es produeix la circumstància que en una mateixa família hi hagi quatre germans pintors. I encara menys, que a tots se’ls consideri excepcionals. Això és el que passa amb Francesc, Jaume, Pere i Joan Serra, autors d’unes 50 obres (retaules i taules) que es troben entre les millors realitzades a finals del segle XIV a la Corona d’Aragó. Però, com passa amb la majoria d’artistes gòtics, les seves biografies són febles i reconstruïdes a partir d’uns quants documents en els quals se’ls esmenta i se’ls atribueix una sèrie de pintures disperses.

L’aparició a començaments de mes a la fira Tefaf de Nova York d’una peça inèdita, San Martí i el captaire, atribuïda als germans Jaume i Pere Serra, ha servit per posar ordre en aquesta estirp de pintors, als seus tallers i a les seves produccions, algunes de les quals continuen in situ, com el Retaule de l’Esperit Sant de Santa Maria de Manresa i els dos del monestir del Sant Sepulcre de Saragossa. D’altres han acabat en museus com el Prado, el MNAC i l’Episcopal de Vic. La resta han desaparegut o es troben en col·leccions privades nacionals i internacionals.

L’estudi, realitzat per l’historiador de l’art Alberto Velasco, ha estat publicat per l’antiquari argentí Jaime Eguiguren, que després d’adquirir l’obra a França als hereus de Laurent Horny —un col·leccionista i interiorista de la Costa Blava— l’ha portat a Nova York per vendre-la per més de 300.000 euros.

“L’obra és excepcional des de tots els punts de vista. No és normal que aparegui com un bolet una peça inèdita dels Serra; una cosa comparable a la possibilitat que aparegui un nou giotto a Itàlia. Per a un historiador de l’art, poder estudiar-la és una joia, no pots negar-t’hi”, explica Velasco, que afegeix que quan la pintura va arribar a mans de l’antiquari s’atribuïa a Jaume Serra, però no hi havia dades de com ni de quan havia sortit de Catalunya. “L’obra, gairebé quadrada, d’1,5 metres de costat, va pertànyer a un retaule dedicat a Sant Martí i per l’escut heràldic que parla, unes fonts amb aigua, la va encarregar algú anomenat Font, Fontanet, Fontenella o similar”, afegeix.

Per estudiar-la, Velasco va revisar el centenar de documents coneguts sobre els Serra i totes les seves obres. I això l’ha portat a fer canvis en les atribucions de moltes de les obres. En el cas de la nova pintura, per a ell no hi ha dubte que és “una feina col·laborativa entre Jaume i Pere Serra feta entre 1375 i 1385”.

“Els experts sempre han defensat que el taller dels Serra era unitari de cap a peus, però jo crec que no va ser sempre així; hi va haver dos tallers, el del Francesc i el del Jaume i quan el Francesc mor el 1362, el Jaume i el Pere posen en marxa un taller familiar pròpiament dit en el qual porta la veu cantant el Jaume i quan aquest mor el 1389 és el Pere qui el continua; però en aquests 27 anys el Jaume i el Pere treballen de manera col·laborativa”.

Però el més sorprenent, i segurament polèmic, és que alguns d’aquests germans pintors es queden sense obra: “Crec que m’he carregat un pintor”, assegura Velasco en referència a Francesc Serra. La historiografia ha defensat que una obra procedent de la catedral de Barcelona, que avui es troba en una col·lecció particular de Madrid, és seva a partir d’un document en el qual se li encarrega. I per comparació d’estil i tècnica se li han atribuït cinc o sis obres més. “Però ell no la va pintar. La va començar el Jaume en morir el Francesc el 1362, com pot llegir-se en un document. I per efecte dòmino, el Francesc perd tota la seva personalitat pictòrica i es queda sense obres que passen al Jaume i els seus ajudants”.

Per a Velasco, avesat a la pintura gòtica, “la història dels Serra és una de les més complexes i dures amb les quals m’he enfrontat. La prova és que mai no s’ha fet una tesi sobre ells ni cap museu els ha dedicat una exposició. És increïble”.

De fet, l’estudi de Velasco que ha editat Eguiguren és el segon dedicat per complet als Serra i el primer que publica un estudi tècnic sobre una obra seva, amb resultats sorprenents. “S’han localitzat tres tipus d’or, un d’aquests, el musiu, s’utilitza en miniatures de llibres i és la primera vegada que es documenta en una pintura gòtica a la península ibèrica”.

La peça no es va vendre als Estats Units. “Però li han sortit molts pretendents”, assegura Eguiguren, que espera tancar d’aquí a uns dies un acord que farà que la taula es quedi allà. “És difícil que un museu català pugui pagar una quantitat així. Però si es queda en un museu internacional farà que l’art medieval català estigui jugant a la Champions”, rebla Velasco.