La Beckett munta el seu primer ‘Esperant Godot’

Un director meticulós i perfeccionista com Ferran Utzet, un autor existencialista i (diuen) absurd com Samuel Beckett, un traductor amb sensibilitat poètica com Josep Pedrals, i un repartiment amb els irònics i una mica anàrquics Pol López i Nao Albet al capdavant. Tota aquesta combinació té com a resultat el primer muntatge que produeix la Sala Beckett d'Esperant Godot, que s'estrena aquest dimecres (en cartell fins al 4 de gener) dins del cicle dedicat a l'autor irlandès en el 30è aniversari de la seva mort i, també, de l'obertura del popular espai escènic barceloní.

Ferran Utzet no pot amagar la seva il·lusió d'afrontar el repte: “Quan vaig rebre la trucada del Toni [Casares, director de la Beckett] proposant-me fer un Godot, vaig pensar: ‘Ja em puc morir… fer Godot!’”, declara en una entrevista al web de la sala. El director d'obres com la premiada Sopa de pollastre amb ordi o Traduccions/Translations, totes dues amb La Perla 29, tenia ganes d'afrontar l'autor en un escenari: “M'havia apropat més a Beckett com a lector, per haver-lo estudiat i llegit i meravellat”, comenta, alhora que es declara “verge de Beckett”: “És d'aquests autors que m'agrada descobrir treballant-los i discutint a la sala d'assajos. No hi arribo com a expert, sinó disposat a aprendre i amarar-me d'aquest univers”.

El director admet que s'han pres alguna llicència jugant molt amb el text, però sempre des del respecte a les normes que proposa Beckett. Per exemple, Vladimir i Estragó aquí són joves i Beckett, en canvi, els va pensar molt grans. “Els hem buscat joves per desenganxar-nos, d'alguna manera, de la solemnitat en què pot caure un muntatge d'Esperant Godot”, declara Utzet. “És fàcil que un Beckett, amb la seva complexitat existencial i filosòfica, amb actors que diuen coses molt profundes i molt serioses, es converteixi en un text que pesi massa. Hem considerat que l'edat podia servir per evitar-ho”.

Utzet va saber des del minut zero qui havia de ser Vladimir i qui Estragó. Pol López i Nao Albet, els escollits, reconeixen que quan van llegir l'obra també van tenir claríssim quin personatge faria cadascun. “I va i resulta que el Ferran ho tenia igual de clar, però a l'inrevés”, diuen. Pol López és Vladimir i Nao Albet, Estragó. Aitor Galisteo-Rocher, de la companyia La Calòrica, i Blai Juanet (un dels tres responsables del meravellós Be God Is) acaben d'aportar a la representació aquest aire del carrer i aquest toc clown.

L'obra, que plasma la vivència de dos personatges que n'esperen un tercer (Godot) que no arriba, absorbeix mil tendències del teatre universal. Pol López i Nao Albet la resumeixen amb una encertada sèrie de referències: “Hi veiem una mica de David Lynch, de Camus, del Xooof del Tricicle, i de Palace, també. I de Sanchís Sinisterra, esclar, i hi veiem Pinter, Mamet… Tots els autors contemporanis han begut de Beckett”.

De la traducció encarregada per a l'ocasió a Josep Pedrals, Casares se n'ha mostrat molt orgullós: “Té voluntat de ser canònica, sense cap intenció de menysprear la que va fer Joan Oliver”, va dir Casares, “perquè el teatre és un art viu que cal anar renovant i Pedrals té un llenguatge que ens semblava idoni per fer traducció”. Hi coincideix amb Utzet: “La d'encarregar la traducció ha estat la decisió més crucial. Pedrals és més destacat com a poeta que com a traductor, per això la decisió és una aposta per la poètica i el ritme que li dona al text. La seva versió, que respecta totalment l'autor [una de les característiques del teatre de Beckett són les seves múltiples i gairebé primmirades acotacions, les didascàlies], sona molt catalana, molt contemporània i alhora atemporal i beckettiana, en el sentit que es deixa contaminar pel que els actors diuen i fan. Marca el nivell de partida”.

Pedrals ha fet una traducció molt rigorosa i personal (el títol, per exemple, perd la paraula tot per quedar-se en Esperant Godot), alhora del francès original i de la traducció a l'anglès que en va fer el mateix Beckett, i amb la participació del repartiment. El poeta va sotmetre els intèrprets i el director a una primera traducció, en una lectura comuna que va servir per arribar a un català el més actual possible.