“No veu que ella serà actriu!”
Rosa Maria Sardà presenta a Barcelona el seu emotiu llibre de relats autobiogràfics en un acte ple de sentiment, humor i teatre
Emocionantíssima, preciosa i divertidíssima presentació ahir dimecres a la llibreria Laie, on ella sempre compra els seus llibres, del que ha escrit l'actriu i directora Rosa Maria Sardà, a qui a partir d'ara cal afegir-li sense reserves el títol d'autora literària. La Sardà presentava el seu primer llibre, Un incident sense importància (Edicions 62, en castellà a Planeta), un veritable tresor de sensibilitat, una inesperada finestra al cor de l'artista, amb l'acompanyament de la periodista i escriptora Emma Riverola i el cantautor Alfons Vilallonga. Al davant, un públic amb molts amics i una primera fila de familiars, inclosos presencialment els seus tres germans, Santi, Fede, Xavier, i el quart, el seu tan estimat Juan, sens dubte en esperit.
Riverola i Vilallonga van estar fantàstics i eloqüents en la seva admiració i afecte en parlar del llibre i la seva autora. Però la gran còmica que aguaitava darrere les seves elogioses paraules (i cançons en el cas de Vilallonga, entre les quals L'important c'est la Rose) acompanyant-les sorneguera i satisfeta com una gata feliç —per a l'ocasió sense ulleres i amb una cuidada cabellera estil garçon—, no va trigar a dominar la funció i oferir no només un parlament carregat d'humor, ironia, malenconia i amor, quatre coses que només és capaç d'ajuntar sense costures ella, sinó una (una més) veritable lliçó de teatre. No debades ho deia la seva àvia (ho explica la Sardà mateixa en un dels relats) quan lloava la nena i la veïna la qüestionava “venga, señora Maria, que todos tenemos nets”: “Com la meva no. No veu que ella serà actriu!”.
La Sardà va delectar fent una sensacional lectura dramatitzada d'un altre dels seus relats, el raybradburià Quina llàstima de nena, passant de la veu de la seva cosina a la de les ties (“Maria Antònia, puja, que a la teva cosina li ha agafat la pena!”) i a la seva pròpia. Un veritable regal que hauria de tenir continuïtat als escenaris.
Sardà va sortir al pas dels elogis dels seus presentadors declarant-se “superada pels esdeveniments” i observant, entre la hilaritat general que tot allò era “molt d'arròs per a tan poc pollastre”. Va dir que els textos —n'hi ha un en forma de carta a la seva mare que és impossible llegir amb els ulls secs— els va escriure fa 30 anys sobre coses sentides des de nena a la seva gent, a la seva família. “Retalls” sobre els quals ella ha canviat noms i ha afegit “coses que la meitat són mentida”. Va explicar que amics com Terenci i Anna Maria Moix li havien insistit fa temps perquè publiqués, però ella els deia “no sé escriure, no tinc sistema”. Fins que “un dia em vaig despertar i era vella. És fotut. Fins i tot havia de canviar la roba. Va passar així, amics, ja ho veureu”. Llavors, “remenant per casa, vaig trobar aquests papers. I aquí ens trobem”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.