Jordi Nopca estrena el Premi Proa

Quan Grup 62 va convocar a l'abril el primer Premi Proa de Novel·la, a banda de contrarestar les noves bases del Sant Jordi de novel·la que va promoure Òmnium Cultural fa un any perquè comportaven deixar la seva empresa matriu, el Grup Planeta, sense la possibilitat d'editar un dels llibres sempre més venuts en català en haver traslladat la seva seu fiscal fora dels “Països Catalans”, buscava també una deu de nous narradors amb els quals pogués rejovenir el seu planter d'autors. I així ho ha ratificat el nom del primer guanyador, una de les noves veus més cridaneres de l'actual narrativa catalana, l'escriptor i periodista del diari Ara Jordi Nopca, que amb La teva ombra, la mirada antitètica i no exempta d'infidelitats i revenges de dos germans en un mateix estiu, s'ha adjudicat els 40.000 euros d'un guardó al qual es van presentar 63 originals i que dimecres ja serà a les llibreries. A l'abric del pedigrí d'un històric segell que per primera vegada en els seus 91 anys d'història dona nom a un premi, el guardó es va lliurar ahir dimarts, com s'estilava fer, en un sopar literari, amb uns 160 assistents, a la Fundació Tàpies de Barcelona.

El que és el tercer llibre de Nopca (Barcelona, 1983), després de debutar amb la novel·la El talent (2012) i els relats de Puja a casa (2015, Premi Documenta), confronta la percepció de dos germans sobre l'estiu del 2011. En Pere, el petit, mira la vida, amb 25 anys, “amb l'alegria que el gran ha perdut; escriu des de la ferida, però amb bonhomia”, defineix l'autor; mentre que en Joan, el gran, té una versió més fosca dels fets, “narra des de l'agressivitat i l'empipament; és més calculador i complex”. Això ha significat per a Nopca l'esforç de “buscar dos registres literaris molt diferents” per a una novel·la que estava, en els seus orígens, molt lluny de les gairebé 500 pàgines que ha acabat tenint. “Vaig pensar a l'inici que seria una nouvelle, la història d'un jove de 25 anys que evocava un estiu mentre a casa dels seus pares a la Zona Franca de Barcelona feien reformes en una cuina; però se'm manifestava una ombra: el personatge no podia actuar si no tenia ningú amb qui reflectir-se o actuar contra ell, i aquí sortia el germà amb la seva veritat, més tèrbola, per explicar”.

La necessitat d'“explicar accions que remeten a altres accions”, l'aparició de “força secundaris” i “un arc temporal llarg d'acció, entre el 2001 i el 2014” justifiquen, segons Nopca, la longitud d'una novel·la que contrasta amb la dels relats del seu llibre anterior. També hi ha diferències de fons: els textos de Puja a casa mostraven una realitat sociopolítica ara no tan present. “Els contes reflectien la cara més dura de la crisi, gent sense esperança o sense feina o amb una que els enfonsava; aquí són germans i una família sense problemes d'aquest tipus; la Barcelona deprimida apareix, però en formen part”, aclareix Nopca, que en canvi sí que matisa que situa l'acció entre Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat, una zona de la ciutat “no gaire narrada i, si s'escau, ho ha estat sempre en castellà”. El procés tampoc surt a La teva ombra. “Els personatges fugen del context polític: la seva intimitat és massa potent perquè la política l'enterboleixi; em va semblar que la qüestió identitària no podia menystenir la identitat personal”.

‘Gremlins’ i Dostoievski

Nopca manté, no obstant això, en la seva tercera creació literària aquest anhel seu d'escriure que “una mateixa frase faci somriure i, al seu torn, també espantar; riure i arrossegar una part tortuosa”. Sota aquest estil, sis anys ha invertit en l'elaboració d'una novel·la que, també marca de la casa, té un generós substrat d'al·lusions culturals, amb coartada en les professions dels protagonistes: un estudiant d'antropologia perquè no podia ser un bon director de cinema i un professor.

Així, les referències van de grups musicals assidus del Sónar a la pel·lícula Gremlins, un film de molta actualitat perquè “és terror o crítica política o ironia?”, deixa anar Nopca, que en el terreny literari admet el rastre del Philip Roth d'El teatre d'en Sabbath o el del Karl Ove Knausgård del cicle La meva lluita “per entrenar-se en la veu de la primera persona”. I fins i tot aflora el Dostoievski de Crim i càstig, del qual, curiosament, Proa oferia el 1929, en traducció d'Andreu Nin, l'única versió íntegra que existia a Occident, en llengua no eslava, d'aquesta obra de l'autor rus. Potser un feliç auguri per al primer Premi Proa.