Llistes electorals i de Spotify

He anat a votar al meu col·legi del Turó del Cargol amb tanta sensació de déjà vu que gairebé voto "No a l'Otan". Endormiscat encara després de l'efervescent festa d'ahir a la nit a casa d'uns amics —el gintònic hauria d'estar prohibit en les jornades de reflexió— em vaig embolicar amb les paperetes del Senat i vaig acabar abstret davant del nom de "Juan (Nito) Fontcuberta" —constava així mateix—, a la llista de Ciutadans, recordant quan érem amics en l'adolescència, compartíem l'afecte de Titi Estabanell (ell més perquè eren nòvios) i em deixava la seva cota 247 per no destrossar la meva a les Tres hores de Tot Terreny de Viladrau. En el meu núvol de ginebra Mombasa vaig avaluar si la nostàlgia d'una amistat i haver-li deixat la moto feta pols fa 40 anys eren prou motiu per donar-li ara el meu vot al Nito. Total, el Senat no fa res pràcticament des que Brutus i Cassi van caure a la batalla de Filipos...

Em van treure de les meves cavil·lacions ressacoses uns copets a l'esquena. Era un veí del barri que havia tingut un paper predominant l'1-O a la mateixa escola i amb qui aquella jornada sonada havíem compartit despertar-nos ben aviat i una xocolata amb porres, ui, xurros, quan jo hi vaig anar com a observador amb un rampell de punt d'honor periodístic. "Una altra vegada per aquí votant, eh?, i ho tornarem a fer!", em va xiuxiuejar fent-me l'ullet. Vaig imaginar una estampa de Gustave Doré en què els catalans fèiem cua en un Tàrtar de Dante, entre Sísif i Ixió, votant una vegada i una altra, tota l'eternitat, sense fre.

Vaig sortir de l'escola una mica nerviós després d'haver protagonitzat un petit incident al provar de fer entrar a l'urna el meu sobre dels diputats al Congrés, que havia quedat embussat, ajudant-me amb el del Senat doblegat i després amb un boli. No va contribuir perquè recuperés la calma topar-me, en sortir del gimnàs de l'escola, on hi havia el dispositiu electoral, amb una geganta de cercavila arraconada que em mirava amb suspicàcia i que tenia un aire de Laura Borràs.

Vaig baixar passejant per prendre el pols a la ciutat i com que no vaig veure res d'especial, ni contenidors cremant més enllà d'Orió, vaig anar a la zona de càmping de la plaça Universitat, que sempre és una opció segura. Al col·legi electoral disposat al vestíbul de la mateixa universitat no és que no passés res, és que badallaven fins i tot les estàtues de Vives, sant Isidor i Alfons X. Em vaig atansar al campament. Em van sorprendre per paradoxals, vist com se’ls enfotia en general la mobilitat dels altres, els cartells dels acampats que prohibeixen fer fotos. N'hi havia també un altre que deia "Free tothom". Vaig decidir investigar una mica, com si fos un periodista gonzo, el lloc, aquesta apoteosi de Quechua, i vaig obrir la cremallera d'una tenda. No hi havia ningú dins excepte l'olor. Un tipus alt em va cridar l'atenció i em va preguntar què estava fent. Li vaig dir que buscava la meva filla i va quedar desconcertat. La veritat és que el campament està tan poc vigilat que, si fos dels sioux, els pawnees ja els haurien robat tots els cavalls, ja ni et dic la caixa de resistència. En fi, veurem què passa quan arribi la cavalleria de Buch.

En realitat, el més intens de la jornada electoral va ser la vigília. A la festa érem un grup d'amics amb domini de l'independentisme d'alta gamma. Malgrat les moltes copes, i que una parella que baixava de l'Empordà va excusar la seva presència per possibles talls de carretera dels CDR, la vetllada es va desenvolupar amb una exquisitat i cortesia sobrenaturals. Ni una paraula sobre les eleccions. Com si no hi hagués un demà en què tots havíem d’anar a votar. Cal veure el que hem après tots aquests anys. L'única llista comentada va ser la llista de reproducció de l’Spotify. I així fins a la pròxima.