Dones sobre dones

Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), i prorrogada fins al 5 de gener, podem veure l'exposició Feminismes. L'avantguarda feminista dels anys setanta, que aplega unes 200 obres procedents del Museu Verbund de Viena. No podem pretendre, doncs, que totes les artistes que tractin aquest tema hi estiguin representades –atès que el gust d'un museu és també el gust particular d'un director, d'un país i d'un moment històric determinat– i, malgrat tot, l'exposició és molt recomanable. Encara que hi hagi exemples d'obres anteriors que tractaven la identitat femenina amb un accent crític o reivindicatiu –per exemple, en el moviment surrealista– és als anys setanta quan hi ha una veritable eclosió del tema, coincidint amb l'aparició de llibres fonamentals com Our hidden heritage. Five centuries of women artists, d'Eleanor Tufts, o Women artists, 1550-1950, de Linda Nochlin i Ann Sutherland Harris, en els quals es rescataven les artistes perennement oblidades al llarg de la història. Com que l'art feminista continua existint, ara podem percebre més clarament com el dels anys setanta va tendir, en primer lloc, a afirmar la natura femenina emfatitzant les seves característiques biològiques, com ho feia la famosa Dinner party, de Judy Chicago (una taula amb 39 plats amb dissenys de sexes femenins), la foto d'un tampó ensangonat titulada Red flag, també de Judy Chicago, les vulves fotografiades per Suzanne Santoro o les construïdes amb xiclet per Hannah Wilke. Aquesta afirmació del cos femení és el resultat d'unes artistes que semblen dir: "Fins ara hem estat representades eternament pels homes, però nosaltres som aquí, som així i ens representem com volem".

Un altre mecanisme utilitzat en les seves obres va ser el de la reversibilitat de rols: col·locar, per exemple, figures de dones en la imatge del Sant Sopar de Leonardo da Vinci, com ho fan Mary Beth Edelson o Margot Pils, o bé la fotografia –molt criticada en el seu dia– de Lynda Benglis, despullada i brandant un fal·lus, com a paròdia de l'agressivitat masculina. Però la majoria de les obres dels setanta van ser directament reivindicatives, denunciant la subjecció de la dona a les tasques domèstiques, com a Semiòtica de la cuina, de Martha Rosler, o les més humorístiques de Letícia Parente i Karin Mack, en les quals veiem, respectivament, dones planxant altres dones o bé –en una escena onírica inquietant– planxant-se elles mateixes.

Moltes artistes reflexionen sobre els arquetips femenins establerts (la mestressa de casa, la prostituta, la santa, la secretària, l'obrera, l'actriu ideal) i de totes aquestes, sens dubte, la millor és Cindy Sherman, tot i que n'existeixen d'altres que desenvolupen el mateix tema, com Martha Wilson o Eleanor Antin. La repressió, la sensació d'ofec, d'enclaustrament en l'entorn domèstic o l'abús psicològic estan molt presents en nombroses fotografies, com les de Françoise Janicot, Annegret Soltau, Elaine Shemilt o Margot Pilz, i en els dibuixos –per cert, tancades en gàbies, lligades amb cordills, fils, venes o esparadraps. I, un cas curiós, l'abús sexual tan sols està present en la peça In mourning and in rage, de Suzanne Lacy i Leslie Labowitz, que denunciaven, el 1977, l'assassinat i violació de diverses dones a Los Angeles.

Aquesta exposició planteja moltes qüestions rellevants. Per exemple, la peça Tapp und Taskino (Cine táctil, 1968), de Valie Export, on l'artista es col·locava una caixa de cartró oberta per davant perquè el públic pogués introduir-hi les mans i, per tant, tocar-li els pits, com seria acceptada avui en dia? Segons l'autora, "d'aquesta manera els seus pits deixaven de pertànyer a un sol home: disposar lliurement del seu cos (...) és el primer pas per deixar de ser un objecte i convertir-se en un subjecte". Era el gran moment de l'alliberament sexual i de l'art participatiu, tots dos gairebé "normalitzats" en la nostra societat occidental. Perquè l'assertivitat del que és femení començava llavors per la total disponibilitat i utilització del propi cos, un cos que s'entregava des del goig eròtic mostrat per Carolee Schneemann a la total disponibilitat d'una Yoko Ono o d'una Marina Abramovic perquè el públic el manipulés o fins i tot l'agredís. Les artistes espanyoles hi estan representades per Esther Ferrer, Àngels Ribé i Eulàlia Grau, i per sort s'hi ha afegit un nou apartat titulat Coreografies del gènere, en el qual es mostra l'obra de Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Núria Güell o Eulàlia Valldosera, entre d'altres, cosa que completa –lleugerament– la representació del nostre país.

Victoria Combalía és escriptora i crítica d'art.