Picasso i Éluard, una amistat a prova de bombes

Picasso va ser tan infidel a les seves esposes —Olga Khokhlova i Jacqueline Roque— i amants —Marie-Thérèse Walter, Daura Maar i Francoise Gilot— com fidel als seus amics. Tant els de la seva primera joventut en terres catalanes com els de la maduresa, després d'instal·lar-se a viure a París el 1904, on va entrar de ple en les avantguardes. A la capital francesa va ser amic de Max Jacob, Apollinaire, André Breton, George Braque, Jean Cocteau i, sobretot, de Paul Éluard, el rei dels poetes dadaistes i surrealistes. Amb Éluard va mantenir des del 1935 una llarga i intensa relació que els nodria i inspirava a tots dos. Aquell any Éluard va escriure: “A partir de Picasso, els murs s'enfonsen [...] Se situa davant del poema com el poeta davant del quadre. Somia, imagina, crea”. Picasso i Éluard compartien estètica, món eròtic i afectiu i ideologia. Aquesta amistat, a prova de bombes, només va acabar amb la prematura mort d'Éluard el 1952.

Una relació així deixa múltiples empremtes, en poemes i llibres, com Les yeux fértiles, que va publicar Éluard el 1936, que inclou el primer dibuix que el pintor li va fer el gener d'aquell any, l'endemà de presentar-li Dora Maar, la que seria la seva parella els anys següents. També el primer dels molts poemes titulats A Pablo Picasso, que comença: “He tornat a veure qui no oblido mai. Qui no oblidaré mai” i un bon nombre de retrats i dibuixos que Picasso va fer d'Éluard i Nusch, la segona companya del poeta, després que Gala l'abandonés després de caure rendida en braços de Dalí el 1929. I, és clar, múltiples fotografies realitzades per artistes (i amics de tots dos), com Man Ray i Brassaï, i abundants cartes i postals creuades que evidencien l'estima i admiració mútua. El Museu Picasso de Barcelona reuneix ara bona part d'aquests testimonis i els presenta a l'exposició Pablo Picasso, Paul Éluard. Una amistat sublim (fins al 15 de març), títol prestat de la dedicatòria d'Éluard d'un dels seus llibres il·lustrat per Picasso el 1942: “Gràcies a la teva audàcia allargues la nostra vida. […] Et dedico a tu, el meu amic sublim, aquest llibre”.

L'exposició, comissariada per Malén Gual i Emmanuel Guigon, conservadora i director del museu barceloní, permet veure, de manera gràfica, com els poemes de les vitrines i les obres de les parets s'interrelacionen i s'influeixen, sobretot després de l'esclat de la Guerra Civil. “És el moment en el qual Picasso es polititza i pren partit per la causa republicana per influència de Dora Maar”, destaca Gual. El 1937 Picasso realitza Fi del monstre, un gravat que va prendre el títol d'un poema d'Éluard i el gener del 1937 crea Somni i mentida de Franco, després que Éluard publiqués Novembre 1936, en el qual explica les seves experiències en el setge de Madrid per Franco. Per contra, el poema La victoire de Guernica el va escriure Éluard mentre Picasso pintava el seu gran llenç antibel·licista.

Tots dos i les seves parelles comparteixen vacances d'estiu al sud de França, a Mougins, un contacte que acaba amb un bon nombre de pintures, sobretot de Nusch, entre el 1936 i el 1941. “Alguns apunten que entre Picasso i ella hi havia alguna cosa més. No seria estrany en l'ambient de tolerància en el qual tots vivien. Però no ha quedat clar”, explica Gual.

Colom de la pau

Les bombes de la Segona Guerra Mundial i la vida en clandestinitat d'Éluard després d'ingressar en el Partit Comunista Francès no impedeixen que els dos segueixin veient-se i col·laborant en publicacions clandestines, com La Conquête du monde par l'image, del 1942. Poc abans Éluard ha escrit el seu famós poema, Liberté, símbol de la resistència, que les tropes aliades llançaven sobre la població des de l'aire. L'original, en el qual el poeta va ratllar un primer títol dedicat a Nusch i una còpia manuscrita que va donar a Picasso, es poden veure a la mostra. Al costat, 16 dels 18 retrats diferents que Picasso va fer del seu amic en un sol dia el 1941.

El 1944, després de l'alliberament l'amistat es reforça. Picasso s'afilia al Partit Comunista i comença la col·laboració conjunta en congressos de la pau. És el moment en què el colom dibuixat per Picasso es converteix en símbol del pacifisme. El juny del 1950 Éluard es casa, per tercera vegada, amb Dominique. El pintor els regala el Gran gerro amb ballarins i músics, una de les ceràmiques més boniques que va crear, que també es pot veure a la mostra.

Tot acaba el 1952 amb la mort d'Éluard. Una enorme foto mostra Picasso al costat de la seva tomba en un dels dies més tristos per al malagueny.

Pintor, geni i poeta

"Si fos xinès no seria pintor sinó escriptor, escriuria les meves pintures", va escriure Picasso. Tothom reconeix la seva destresa i genialitat com a pintor, però pocs l'associarien a una producció escrita i poètica. I això malgrat que des de ben petit omplia de notes i textos, gairebé compulsivament, molts dels seus treballs. "La poesia és la matriu de tota la seva creació", assegura Maria-Laure Bernadac, una de les tres comissàries (amb Androula Michael i Claustre Rafart) de Picasso poeta, la segona exposició que obre les portes al Museu Picasso de Barcelona (fins a l'1 de març). El 1935 André Breton ja el consagra com a tal després de publicar Picasso poète a la revista Cahiers d'art.

Per a les comissàries, després de rastrejar la seva àmplia producció escrita, no tenen dubte que Picasso entenia l'escriptura com el complement indissociable de la pintura, “de manera que quan pinta vol dir les coses i quan escriu les visualitza”. La majoria dels seus poemes, d'una gran bellesa plàstica, són també com ell, caòtics. El mateix crea versos amb rima i estrofa, com paraules que encadena de manera automàtica, fa poemes riu o en bucle, poemes rizomàtics, tots complexos, on gairebé sempre fa guixots i reescriu, omplint papers per complet, de la mateixa manera que pinta.

Per Bernadac és bàsic conèixer els seus escrits i els seus versos per entendre les seves pintures perquè existeix una correspondència entre textos i quadres, els temes romanen i “tritura el llenguatge de la mateixa llibertat que aplica en la resta de mitjans”.

Del que no hi ha cap dubte és que l'exposició descobreix una de les parts més íntimes de Picasso en la qual es despulla en cos i ànima i recull en un context més ampli els estrets vincles entre els seus textos i obres seves com els collages, les repeticions i variacions d'un mateix tema.

En la mostra es poden veure cinc de les 11 variacions del seu poema dibuixat Neu al sol (1934); la tinta xinesa La dona que plora (1937), el violent i sarcàstic Retrat de la marquesa de cul cristià tirant-li un duro als soldats moros defensors de la Verge (1937), en el qual denuncia el vincle de l'església amb l'exèrcit; el poema litografiat Tros d'almívar (1939), Le Chant des morts (1948), 43 poemes de Pierre Reverdy il·luminats, amb tinta vermella, per Picasso amb 125 litografies a la manera dels manuscrits medievals. Que Picasso tenia manca d'escriptura no hi ha dubte. Ho va confessar al seu amic Roberto Otero: "En el fons soc un poeta esgarriat".