Manipular la cap de l’Estat

La picabaralla televisiva sobre Catalunya va arribar minuts després de l'atorgament dels desens Premis Princesa de Girona a la capital catalana. Pel que plou, van funcionar. Es van celebrar, malgrat el setge dels radicals. Així que la proclama inquisitorial de Pablo Casado fent Pedro Sánchez “responsable” del que “pugui passar en la visita del rei Felip VI d'aquest dilluns” va caure en el no-res. Si en la seva lògica hauria estat el responsable (culpable) en el cas que hagués anat malament, se suposa que també n'era el beneficiari en el supòsit que sortís bé.

I com que va ser d'un passar més que correcte (el pitjor i més trist va ser la demostració que uns suposats catalans no van deixar circular ni deixar entrar altres catalans a l'acte), el seu goig a manipular per endavant l'erosió de la institució Corona va caure en un pou. És el mateix que li va passar a l'energètic Boris Johnson quan va intentar utilitzar en benefici propi la institució que encarna Isabel II contra el Parlament. I va fracassar.

Casado no va aconseguir abusar de la primera compareixença difícil d'Elionor (de) Borbó, que és, en principi, la futura reina. Per diverses raons. Perquè Felip VI va ser clar denunciant que “la violència i intolerància no tenen cabuda en democràcia” (missatge a Quim Torrra), però igualment reconeixent “la Catalunya orgullosa de les seves senyes d'identitat” (missatge a la resta). Perquè “sabem moltes coses de la història i de la cultura catalana”, com va certificar la pubilla. Tots dos van parlar en diversos idiomes, notablement en català:

—Ha estat impecable —confessava al meu costat un sobiranista molt d'esquerres.

—El pronuncia millor que el seu pare —coincidia, admirativa, una republicana de bé.

I és que aquesta, la de la llengua, és una qüestió primordial per a l'acostament social. El plurilingüisme és la fibra de la pluralitat cultural, l'arrel de la plurinacionalitat. Per això tot va ser normal, més enllà del blindatge securitari excepcional. I normal que el matemàtic premiat, Xavier Ros, recollís el guardó amb un llaç groc a la solapa en record dels polítics presos.

Com deia l'anterior cap de l'Estat, parlem. Doncs bé, del quintet del debat, només dos van parlar del diàleg com a mecanisme per canalitzar la qüestió de Catalunya. Pedro Sánchez, acompanyant-lo de la “fermesa” antiseparatista i la proporcionalitat de les mesures de manteniment de l'ordre públic amenaçat. Pablo Iglesias, sense apel·lar a aquests dos últims mecanismes. El president en funcions va acompanyar les seves receptes de tres mesures seminoves: una assignatura d'educació en valors cívics; una llei audiovisual que exigeixi un quòrum de dos terços de cada Parlament per triar els consells de les televisions públiques per evitar-ne el sectarisme; una reforma del Codi Penal que torni a penalitzar la convocatòria il·legal de referèndums. Per descomptat que la primera és herència de José Luis Rodríguez Zapatero; la segona, una proposta ja engegada a Catalunya; i la tercera la va rebutjar fa temps el seu partit, i Mariano Rajoy no la va rescatar. Seran insuficients. Però van ser l'única cosa no gastada, ni retòrica. La resta, nacionalisme centralista fabricant d'independentistes.