De reflexions i unions a Europa

Les fronteres que separen els Estats membres de la Unió Europea (UE) són el resultat de dues guerres mundials i el desmantellament de l'imperi soviètic, sempre amb un grau més o menys elevat de violència. L'únic exemple que se m'acut d'una frontera sorgida d'un acord amistós és el cas de Txèquia i Eslovàquia.

La UE és un cas únic al món de cessió pacífica de part de la sobirania dels Estats cap a un ens supranacional (la UE) i, en alguns casos cap avall (les regions; a Espanya, les autonomies). Un dels organismes menys coneguts de la UE és la DG Regio, que treballa per harmonitzar la Unió. S'hi reconeixen 273 regions de nivell 2, això és, regions que, per tenir un PIB per càpita inferior al 75% del de la Unió, són susceptibles de rebre ajudes i fons de cohesió. A Espanya només quatre comunitats autònomes compleixen aquest criteri: Galícia, Extremadura, Castella-la Manxa i Andalusia.

Si s'analitza a fons, un pot detectar fàcilment moltes regions susceptibles, per raons identitàries, lingüístiques i/o històriques, de voler modificar les fronteres actuals. Només a l'Europa dels 15 i sense tenir en compte ni Espanya ni el Regne Unit, se me n'acuden moltes: Còrsega, la Bretanya, la Llombardia, el Vèneto, al sud; Alsàcia, Baviera o Flandes, al centre; i fins i tot les illes Åland o Lapònia, al nord. L'interès per una possible secessió és molt diferent entre una regió "pobra" com Còrsega o una regió "rica" com Baviera. Curiosament, en aquest últim cas la normativa vigent a la RFA no permet la secessió de cap estat federat. La força actual dels moviments centrífugs és molt diferent entre regions: en algunes properes o superiors al 50% (Catalunya, Còrsega); en altres, al voltant del 5% (illes Åland).

Un Estat autoproclamat, però sense reconeixement internacional, no és un Estat, és un engendre

La UE és una unió d'Estats sobirans que, després de llargues negociacions que fructifiquen en tractats (amb conseqüències importants per a la vida quotidiana), s'avenen a integrar-se per poder competir amb els EUA, Rússia, Índia o la Xina (entre d'altres) en el món global. En aquest context, pensar que la UE acceptaria sense més una hipotètica independència de Catalunya, que sens dubte i per efecte dòmino arrossegaria darrere seu moltes altres regions, és simplement impensable. Això sense oblidar dos factors clau: l'acceptació d'un Estat membre a la UE requereix unanimitat -dret a veto-; i un Estat autoproclamat, però sense reconeixement internacional, no és un Estat, és un engendre (vegeu els casos d'algunes zones del Caucas). És per això que la proclamació d'una hipotètica república catalana és una insensatesa en la qual ens ha ficat la nostra classe o "casta" de polítics incompetents.

Siguem raonables. M'agradaria, per exemple, que el català fos reconegut com a llengua oficial a la UE. Més enllà de les 24 oficials, el català és de lluny la llengua sense Estat més important de la Unió. Però entenc que fer-ho crearia un precedent inassumible, atès que moltes de les més de 20 llengües sense Estat de ciutadans de la unió podrien sol·licitar el mateix, fent que tot plegat fos ingestionable. No siguem hipòcrites, les llengües serveixen per entendre's (tot i que comporten aspectes culturals i identitaris importantíssims), però l'única lingua franca de la UE és, agradi o no, l'anglès; per cert, llengua original d'un país que encara no sap si marxa o es queda.

Siguem, doncs, racionals. Per millorar les nostres condicions de vida per a nosaltres i els nostres fills mitjançant el nostre autogovern, l'únic camí possible dins de la UE és treballar entre tots per aconseguir un tracte fiscal millor per a les comunitats autònomes que són les responsables principals dels serveis socials i lluitar contra la corrupció, el malbaratament i la degradació del medi ambient.

Xavier Carné és exmembre del Comitè Científic d'ECRIN (European Clinical Research Infrastructure Network).