‘Doña Francisquita’, segons Lluís Pasqual

No hi haurà ni rastre del costumisme madrileny ni dels diàlegs originals de la sarsuela Doña Francisquita, una de les obres més populars del compositor català Amadeu Vives, que torna al Liceu de Barcelona —entre els dies 10 i 17— de la mà de la direcció escènica de Lluís Pasqual. Un muntatge que trasllada l’acció del llibret original de mitjans del segle XIX a tres moments diferents del segle passat: la República, el franquisme i la contemporaneïtat. Una coproducció conjunta entre el Teatre de la Zarzuela de Madrid, l’Òpera de Lausanne i el Gran Teatre del Liceu que va provocar sonores esbroncades en estrenar-se, al maig, a la capital espanyola.

La història de fons és idèntica: l’enamorament de la jove Francisca de l’estudiant Fernando i les vicissituds de tota història d’amor. Però el context tradicional dels muntatges anteriors no es veurà. Pasqual ha inventat per a Doña Francisquita altres textos i ha introduït un actor, el popular actor televisiu Gonzalo de Castro (Siete Vidas) que és el punt en comú dels tres temps en què es desenvolupa l’acció. En el primer acte, situat a la República, és l’encarregat de l’enregistrament d’un disc. En el segon, als anys seixanta, Gonzalo de Castro és el responsable d’un programa de la televisió espanyola —llavors l’única— que rep la trucada d’un ministre —Manuel Fraga Iribarne— que el complimenta sobre què és el que vol o el que no vol veure en el programa. En el tercer, l’acció se situa en un càsting obert i Gonzalo de Castro presenta un personatge que irromp en les proves. Ni més ni menys que Lucero Tena, l’artista del flamenc que amb les castanyoles i amb més de 80 anys actuarà al Liceu.

“El meu personatge es va crear per donar una continuïtat al fil argumental pensat per Pasqual. Per mi, és el que es diu un regal”, reconeixia l’actor en la presentació del muntatge de Doña Francisquita, una sarsuela ben coneguda al teatre de la Rambla, on s’ha representat moltes vegades, amb veus tan antològiques com la d’Alfredo Kraus. De fet, el Liceu dedica totes les representacions de la sarsuela al tenor canari mort fa 20 anys.

El també canari Celso Albelo serà Fernando, el jove estudiant estimat per Francisquita. Per al tenor, conegut pel públic del Liceu on no sol fallar en les últimes temporades, és el seu debut a la sarsuela de Vives. No ho és en absolut per a María José Moreno, la soprano que dona vida a Francisquita —i amb qui Albelo va coincidir la temporada passada aI Puritani, de Bellini: “Fa 20 anys que canto aquesta sarsuela però reconec que aquest muntatge és divertit i molt diferent”. Antonio Lozano i Elena Sancho són les veus protagonistes del segon repartiment.

“És un homenatge de Pasqual a la sarsuela”, explicava Leo Castaldi, al capdavant de la direcció escenogràfica per l’absència del director teatral català que es troba ultimant l’obertura del Teatre del Soho a Màlaga. La sarsuela, en general, i Doña Francisquita, en particular —la cantava la seva mare— va ser un gènere musical molt present durant la joventut de Pasqual. El seu muntatge, però, va provocar reaccions contraposades al Teatre de la Sarsuela de Madrid. “Una funció pot agradar o no, però el que no es pot fer és interrompre l’espectacle”, comentava Gonzalo de Castro sobre els fets a l’estrena a Madrid. “Hi va haver esbroncades i molts aplaudiments”, va afegir Moreno per evidenciar que al públic l’obra sí que li va agradar.

Doña Francisquita és una de les sarsueles més populars de Vives i, de bon tros, la més accidentada en el seu procés d’escriptura. “Quan el mestre l’estava orquestrant va tenir un greu accident i en va encarregar el final a altres compositors, com ara Joaquín Turina”, va explicar Óliver Díaz, director musical de l’obra al Liceu. No hi ha cap canvi en la part musical ni en les lletres dels temes de la sarsuela, i és que al teatre de La Rambla potser se sentirà algun “Viva Madrid”.

Pel·lícula restaurada

Coincidint amb l’estrena de la sarsuela al Liceu, Filmoteca Espanyola ha presentat la restauració de la pel·lícula homònima produïda per Ibérica Films el 1934, que va passar al cinema aquesta comèdia musical d’embolics que s’havia estrenat el 1923, amb gran èxit de públic. La pel·lícula està ambientada a l’Espanya de la Segona República que acabava d’aprovar la seva primera llei del divorci el 1932. Doña Francisquita va ser la primera pel·lícula d’aquesta productora que tenia darrere la comunitat jueva que fugia del nazisme i que va buscar refugi en la indústria cinematogràfica espanyola.