Allà on es creuen guerra i infància

El concepte de “llum de guerra” fa referència al grau de lluminositat mínima al qual es veu reduïda la ciutat de Londres durant la Segona Guerra Mundial, mesura de defensa bàsica davant de la Blitzkrieg. La combinació de neguit, incertesa i risc indefinit a què queda exposada la població com a resultat de la (semi) foscor —desplaçar-se a les palpentes, entreveure els rostres i objectes, equivocar-se de camí, perdre’s…— podria funcionar com a metàfora d’un dels temes troncals que travessa l’obra de Michael Ondaatje (Colombo, Sri Lanka, 1943): la vida, o millor, l’acumulació de passat que ens ha portat fins aquí, com un espai en penombra constant, sobre el qual no recau mai la llum directa, només recuperable i intel·ligible de forma parcial, confiant-nos a una memòria que és una mena de llanterna de radi limitat, capaç únicament d’anar fent visibles petites parcel·les aïllades, a partir de les quals imaginar un conjunt.

Sobre aquesta llum de guerra en la qual ens trobem tots (si entenem l’existència com un trencaclosques que brinda intuïcions abans que revelacions) versa aquesta esplèndida Llum de guerra. Som al 1945 i la pau acaba d’arribar a Europa, però la teòrica serenitat que hauria de recaure sobre la llar de dos germans adolescents, el Nathaniel i la Rachel, es transforma en desconcert quan els seus pares marxen de forma precipitada a Singapur per motius professionals no aclarits i els deixen a cura d’un individu enigmàtic que, a la vegada, els posa en contacte amb un cercle d’amistats que entre les seves prioritats no semblen tenir el respecte per la llei.

En aquesta primera part —aproximadament la meitat de la novel·la—, un Ondaatje superlatiu transmet amb gran pols narratiu i una acurada mirada poètica la fascinació que la ment jove sent per uns personatges tèrbols i adorables, uns misteris al capdavall insondables, recreats amb la dosi justa d’idealització que procura la nostàlgia. De rerefons, un Londres secret i clandestí, tant des d’un punt de vista geogràfic com econòmic, on la postguerra facilita la murrieria, però també un Londres que és ple de pecats i traïcions esmorteïdes, ferides obertes que posen en risc la vida dels implicats i que estenen als peus dels seus fills ignorants uns buits impossibles d’omplir. L’autor troba la manera d’abordar aquests ambients tristos, desestabilitzadors i amenaçadors amb un lirisme colpidor —allunyant el risc del sentimentalisme en el qual havia incorregut en determinats passatges de títols com El pacient anglès o El fantasma d’Anil— i converteix la camaraderia o l’amor en correctius per a les tenebres omnipresents. La capacitat d’evocació d’Ondaatje és, senzillament, excepcional: “Vam continuar per les aigües fosques i tranquil·les del riu, amb la sensació que tot el riu ens pertanyia, ben bé fins a l’estuari. Vam deixar enrere edificis industrials amb les llums esmorteïdes, febles com estels, com si fóssim en una càpsula del temps o en els anys de la guerra en què s’imposaven apagades de l’enllumenat i tocs de queda, quan hi havia simplement llum de guerra, i només a les barcasses sense llums els era permès de moure’s per aquest tram del riu. Vaig observar com aquell boxejador de pes wèlter que una vegada havia considerat aspre i hostil es girava i em dirigia la mirada, mentre parlava suaument i buscava els mots precisos per als turmells de l’Olive Lawrence, i per als seus coneixements sobre els matisos del cian i els sistemes eòlics. Vaig adonar-me que tota aquella informació, que sens dubte havia emmagatzemat per si li resultava útil en alguna faceta de la seva feina, segurament en algun moment l’havia distret de la vena blava que bategava lentament en el coll de l’Olive Lawrence”.

La segona part del llibre és la de la cerca de respostes, la de posar en marxa una investigació íntima que pivota sobre l’esquiva figura materna, procés que destapa alguns actes bèl·lics ignominiosos i els esforços burocràtics per tal que l’oblit s’imposi. Pel camí, Ondaatje ens il·lustra sobre aspectes encisadors com ara aeròdroms fantasmagòrics, una partida d’escacs llegendària celebrada a la llotja privada del duc de Brunswick al Teatre de l’Òpera Italiana de París, o una tribu d’escaladors per les teulades del Trinity College. I, al final, queda una certesa: bona part de la guerra i la infància tenen lloc en un pla invisible de caire especular. A l’adult li toca il·luminar-les totes dues, si bé “no es tracta de tornar a viure el passat, sinó de refer el testimoni que en tens”.