Precarietat i habitatge confinen el 20% dels catalans en la pobresa

La pobresa crònica s’ha instal·lat en la vida del 20% dels catalans. És igual si l’economia està en crisi, amb brots verds o en època de bonança. L’Administració no aconsegueix treure aquest grup de població de l’exclusió. Els efectes de la renda garantida de ciutadania (RGC), la prestació per a gent sense ingressos que es va presentar com una de les mesures estrella per combatre la precarietat laboral, tampoc es cristal·litza en les estadístiques, que continuen lligades a l’ocupació de baixa qualitat i les dificultats per accedir a un habitatge. El 2018, la taxa de pobresa era del 21,3%.

Fanny Rivera és una de les cares que il·lustren aquestes estadístiques. La dona, de 37 anys, va arribar fa quatre anys d’Hondures amb el seu marit i els seus dos fills. “Jo vaig trobar feina cuidant una senyora, però el meu marit, no”, relata. I els diners que entraven a casa eren insuficients. L’ocupació va deixar de ser un passaport per sortir de l’exclusió i va recórrer a Càritas, on els van acomodar en un pis social al barri de Torre Baró per 280 euros de lloguer. Fa uns mesos, la Fanny es va quedar sense feina però el seu marit va trobar feina de paleta. Guanya 1.300 euros, un import escàs per atendre l’habitatge, les despeses corrents i les necessitats de les dues cries, de set i sis anys. “No hem ni començat el mes i ja gairebé no tenim res. Ens sobren 50 euros que intentem estalviar”, assenyala.

El llindar de la pobresa se situa per sota dels 23.000 euros anuals de renda familiar en una llar amb dos adults i dos nens. El 21,3% dels catalans —en el conjunt d’Espanya és el 21,5%— es troben en aquesta situació, segons l’Idescat. La taxa de risc d’exclusió social (Arope), que mesura, a més de la renda familiar, la privació material severa i la intensitat del treball a la llar, és més alta i assoleix el 25% de la població.

Les entitats socials coincideixen en el diagnòstic sobre la cronificació de la pobresa a Catalunya. Les causes, assenyalen, són els alts preus de l’habitatge i la feina precària. El responsable d’això, apunten, és l’Administració i la seva falta d’inversió social.

“El cas de Fanny explica una de les problemàtiques d’exclusió social. La feina ha deixat de ser un factor de protecció”, afirma Miriam Feu, responsable d’Anàlisi Social i Incidències de Càritas. Segons l’Informe Foessa, un 13,6% de les persones que treballen estan en exclusió social. “Abans era fàcil que les famílies aconseguissin sortir de la roda de la pobresa, les ateníem i no les tornàvem a veure. Ara, poden inserir-se laboralment, però són contractes tan precaris que els tornarem a veure”, lamenta Carlota Bassols, de Creu Roja. “Tenir feina no és garantia per no ser pobre. Hi ha mig milió de treballadors pobres a Catalunya”, recorda la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Francina Alsina.

“L’emergència habitacional és un autèntic llast per a les famílies”, diu la Taula del Tercer Sector

La precarietat, amb sous baixos i llocs de treball inestables, impedeix que moltes famílies puguin fer front no només a les despeses corrents, sinó a les necessitats més elementals, com tenir un sostre on viure. “L’emergència habitacional és un autèntic llast per a les famílies”, assenyala Alsina. Els preus dels lloguers estan pels núvols, especialment a Barcelona, i el parc d’habitatge social és anecdòtic (representa a penes el 2% del total, quan en altres països europeus supera el 15%).

En aquestes circumstàncies, mantenir un sostre s’ha convertit en la principal preocupació de les famílies que estan en risc de pobresa. “En una situació d’emergència, la primera prioritat passa a ser pagar el lloguer”, explica Alsina. L’esforç per evitar un desnonament és una despesa que es menja, en ocasions, més de la meitat dels ingressos. “I llavors se’n ressenten totes les altres necessitats: l’alimentació, la higiene, la temperatura de la llar. Els perfils més vulnerables, en conseqüència, són els menors, les persones grans i les dones que es fan càrrec de la famílies monoparentals”, detalla Alsina.

Limitar la despesa en salut

Fanny admet que, en el seu cas, ha hagut de limitar la despesa familiar per atendre pagaments ineludibles. Des que el seu marit té una feina a temps complet li han retirat els ajuts per fills petits a càrrec (100 euros al mes) i tampoc no li han concedit la beca menjador. “La meva filla té pell atòpica i he de posar-li unes cremes. Però de vegades no les hi he pogut comprar”, assenyala la dona. El 10% de les famílies catalanes han deixat de comprar medicaments per problemes econòmics, segons Foessa.

Quan el risc de la pobresa ve determinat, en bona mesura, pel problema de l’habitatge, l’extrem és quedar-se al carrer. “Abans d’haver de quedar-te al carrer ho has intentat tot, has demanat ajuda a família, amics, i estàs desesperat. És un trauma molt bèstia”, explica Ferran Busquets, director de la fundació Arrels, que es dedica a atendre les persones sense llar. Segons Arrels, a Barcelona hi ha 3.800 persones sense llar, un 81% més que fa deu anys. Gairebé 1.200 dormen al carrer.

El responsable que la pobresa es cronifiqui, segons les entitats, està clar: les administracions. “Vam tenir una crisi fa 10 anys, i no s’ha recuperat la inversió social, mentre que els problemes han anat augmentant”, explica Rosa Balaguer, vicepresidenta d’ECAS, la federació de les entitats socials. Balaguer recorda que fer polítiques socials no és “posar pedaços”, sinó afrontar l’arrel dels problemes en els tres àmbits socials: la protecció, la salut i l’educació, els tres sectors en els quals la inversió no ha recuperat els nivells anteriors a la crisi.

Per part seva, el secretari general d’Afers Socials i Família, Francesc Iglesias, admet que la lluita contra la cronificació de la pobresa “és la batalla definitiva”. “La que més m’obsessiona”, insisteix. Iglesias reconeix que “falten recursos i nous dissenys més holístics i coordinats” en la intervenció social. La falta de pressupostos ha provocat que no s’actualitzi l’indicador de renda de suficiència (a partir del qual es concedeixen ajuts socials) i que no es posin en marxa plans per a gent sense llar, d’inserció social o per a la pobresa energètica.