Momentàs Shakespeare a Girona

Va haver-hi un moment en la representació, aquest divendres a la nit, de Measure for measure de la Royal Shakespeare Company (RSC) en el qual tos ens vam sentir transportats a una esfera superior. Un momentàs Shakespeare dels que no s'obliden i et fan entendre bé el perquè de la fama del vell bard.

Començava la segona part de l'espectacle (dirigit per Gregory Dauren), la primera havia passat amb intensitat isabelina, una sobrietat digna de la decoració de la Torre de Londres i una calor insofrible —es va espatllar l'aire condicionat del Teatre Municipal de Girona—, la qual cosa produia la impressió que més que estar al Globe o a Stradford upon Avon et trobaves a l'òpera de Mans. Era l'inici del quart acte; en l'escenari estaven dues actrius davant d'un senzill decorat pintat de flors. I llavors una d'elles (Hannah Azvonye) va trencar a cantar. “Take, O, take those lips away / That so sweetly were forsworn;/ And those eyes, the break of day/ Lights that do mislead the morn:/ But my kisses bring again, bring again;< Seals of love, but sealed in vain, sealed in vain”. ("Endu-te aquests llavis lluny/ que tan dolços van perjurar/ i aquests ulls, llum de l'alba/ que fins a l'alba van enganyar/ però retorna'm els meus petons/ segells de l'amor/ encara que van segellar/ tan en va, tan en va").

El temps va semblar suspendre's mentre les notes de la melodia i les paraules de la cançó es dissolien en l'aire sobtadament inundat d'un sentiment fràgil com uns ocellets movent les ales o un grapat de pètals de violeta empentats pel vent. Alguns ens vam mirar sense donar-hi crèdit. Una emoció indefinible i profunda omplia el teatre des del pati de butaques fins al sostre. Josep Maria Flotats, en una llotja, també semblava transportat com un Cyrano pensant en la seva Roxane. Era com contemplar un quadre de Millais (no debades estava Mariana en escena), com sentir un madrigal de Monteverdi, com rebre una carícia o un petó, tot alhora.

El moment va passar, llarg com un sospir, breu com una vida, va entrar el duc Vincentio disfressat de monjo, i va continuar la representació. Els qui recordin aquella preciosa cançó, Sigh no more ladies, de l'inici de Molt soroll per no-res, la versió filmada de Kenneth Branagh d'una altra de les comèdies de Shakespeare, sabran de què parlo: com de vegades Shakespeare ens eleva fins a un firmament rutilant d'estels i a les seves puntes de diamantí cristall s'encenen amb plaer i dolor els nostres cors —per posar-nos isabelins—. Només per aquest instant de malenconiosa felicitat del divendres, malenconiosa perquè com tot allò que és humà estava condemnat a passar, va valer ja la pena acudir a veure a la Royal Shakespare.

Va haver-hi més, esclar, moltíssim més.

Measure for measure és una obra estranya: ni llegint el que hi diu Harold Bloom (Shakespeare, la invención de lo humano, Anagrama, 2002) acabes d'entendre del tot de què va (per a mi que el mateix Bloom es fa un embolic). Hi ha un duc de Viena que fa com que marxa de viatge però en realitat es queda disfressat de monjo per veure com es desembolica el tipus a qui deixa a càrrec del govern, Angelo, que llança una croada de mortal moralitat que sacseja la licenciosa ciutat. Hi ha una novícia, Isabella, a la qual Angelo, un sepulcre blanquejat, vol desvirgar a canvi de no decapitar el seu germà. Hi ha un xulo, putes, un botxí i un condemnat a qui li importa tot una merda. La trasposició de l'obra que fa la RSC a la Viena d'inicis del XX, la de Freud (ja apuntada per Bloom), carrega aquest cosmos de vici, desig, sexe i mort de significats afegits.

Comèdia problemàtica i fosca, “nihilista” i “blasfema” (Bloom dixit), Measure for measure, et deixa perplex. Si és que fins i tot el duc, capaç de parlar com Hamlet, és un sàdic mentider i li tira la canya (amb altar) a Isabella, que, rareta també, prefereix que decapitin el seu germà que fotre un clau.

El cas estrany de l'obra no impedeix gaudir-la com un camell i alucinar amb la interpretació de la RSC (una mica continguda, segons el mestre Ordóñez) i el devessall de meravelloses paraules de Shakespeare. Entre el millor, l'escena surrealista de la presó en la qual els secundaris es permeten una gran festa, amb el setciències xulo Pompey (David Ajoo) obligat, en pla Berlanga, a fer d'ajudant del botxí Abhorson, caps tallats que escupen i l'extraordinari pres Bernardino (Graeme Brookes), tan feliç borratxo al corredor de la mort i que considera que no està en forma per morir. De treure's el barret també la llarga escena final que sobre el paper sembla impossible de muntar (Shakespeare deixa inexplicablement sense línies a Isabella) i que la RSC resol exemplarment. Grans aplaudiments per als actors i actrius de la companyia, que, no obstant això, van sortir a saludar només una vegada, deixant-nos sense poder donar mesura per mesura al seu talent.

En una Girona zona zero del llaç groc, amb les consciències i les converses centrades en la sentència del procés, Measure for measure, amb les seves moltes línies sobre la justícia (Isabella: Yet show some pity; Angelo: I show it most of all when I show justice), va sonar especialment pertinent, com sens dubte pretenia el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer.