Els catalanistes, el 155 i el minotaure

La del minotaure com a encarnació del poder és la metàfora més grapejada de Jaume Vicens Vives, una de les més emprades en les columnes d’opinió quan es parla de la relació Catalunya-Espanya, i el seu ús recurrent, la certificació que de l’obra de l’historiador poca cosa més s’ha digerit. Vicens no va ser original. Va prendre el símil del Du pouvoir (1945) del filòsof i economista francès Bertrand de Jouvenel —que descrivia l’Estat modern centralitzat com un minotaure— i el va posar en circulació el 1960, en la segona edició de Notícia de Catalunya, per manifestar la manca de familiaritat del poble català (així, en general) amb el poder.

Des d’aleshores l’explicació s’ha assumit com una revelació i amb prou feines han aparegut impugnacions o revisions crítiques per provar de qüestionar si aquesta “falta de voluntat de poder, sense ganes d’ocupar el palau del minotaure i de gestionar les seves palanques” neix de la idiosincràsia pròpia dels catalans —si tal cosa existeix—, si depèn de la situació (geogràfica, demogràfica, econòmica) de Catalunya en el mapa del laberint espanyol o si en un laberint equiparable en un altre punt d’Europa passaria el mateix i si la falta d’aptitud que dibuixa Vicens depèn més de la forma que adopta i en la qual s’exerceix aquest poder que no pas de l’habilitat de les elits perifèriques.

Seguint, en tot cas, Vicens —i deixant de banda el moment històric en què va escriure, la seva trajectòria professional i procedència familiar—, l’actual crisi catalana validaria amb escreix la seva tesi. En el si del catalanisme el corrent que assumeix l’explicació de l’historiador i que s’hi sent intel·lectualment o espiritualment proper es considera més avalat per pilotar la nau catalana perquè es veu capaç d’entendre el poder de l’Estat, participar-hi o participar-ne i manejar-lo. Aquest corrent, que una vegada i una altra utilitza la metàfora del minotaure des de les seves tribunes, és el que s’ha trobat a l’oposició en les dues crisis catalanes de més gruix des que Catalunya té autogovern —el 1934 i el 2017.

Per aquest corrent és fàcil caure en el sil·logisme segons el qual si la ciutadania amb els seus vots l’hagués ungit a ell, les crisis no haurien tingut lloc. És clar que aquesta lectura deixa de banda el paper jugat des de l’oposició per la Lliga Catalana en l’arrencada dels successos que van dur al fiasco de Companys i a no tenir presents els més de 20 anys de lideratge de Jordi Pujol —entenia o no al minotaure el president?

Fa mesos que el minotaure no escolta aquells que li han provat de traduir el complex teatre d’ombres xineses català

Mirant el panorama actual amb la lupa de Vicens Vives és lògic i fins comprensible avorrir les performances i els autoregatejos d’aquells a qui el diputat macianista d’ERC, Josep Fontbernat, durant els seus anys d’exili denominava, referint-se als dencasistes, “els eterns agitadors”. És per això que en aquestes últimes setmanes, i més que ho farà en les següents, arriba al temple una lletania que avisa o amenaça, tant és, de la nova aplicació d’un 155.

El minotaure no és capaç de desxifrar la sortida del seu laberint i, fastiguejat, ha deixat d’intentar-ho. Fa mesos que no escolta aquells que li han provat de traduir el complex teatre d’ombres xineses català. Fa mesos que fins i tot alguns d’entre els que pretenien il·luminar el camí amb un tènue llumí, farts de gesticulació, ferits en l’aspecte personal, han desistit per passar a alimentar la visió, unívoca i voraç, de la bèstia. El minotaure ara va cec.

El setembre de 1923 Josep Puig i Cadafalch i els seus lligaires van confiar en el minotaure per aplacar l’efervescència sindical barcelonina, creient que mantindrien la Mancomunitat. Per Nadal el successor de Prat de la Riba va marxar a l’exili i dos anys després el poder va passar el forrellat a la institució d’autogovern incipient. L’octubre de 1934, aquest catalanisme va participar dels governs que van suplantar la Generalitat amb el Parlament i l’Estatut suspesos al costat del minotaure de torn. Després d’any i mig, el febrer de 1936, la ciutadania els va girar l’esquena.

El juliol del mateix any, alguns d’aquests lligaires van donar suport a un altre minotaure més ferotge i van acabar els seus dies fastiguejats a l’exili i amb l’autogovern fulminat. El maig de 1937, Companys, incapaç de subordinar el seu govern, va haver d’acudir al minotaure, controlat llavors per Largo Caballero, perquè li enviés tropes i evités que la violència es desbordés. El fragor recentralitzador posterior, amb Negrín al capdavant, va deixar el catalanisme catatònic.

Quan el minotaure va cec no atén guies. En el seu enuig colpeja les parets del laberint ferint-se a si mateix i destruint estructures sense contemplar si a sota quedarà atrapat un catalanista agitador o un de vicensvivesià. Flirtejar des del catalanisme independentista amb el fet que l’aplicació del 155 és irremeiable i fins i tot desitjable —per crític que hom sigui amb els límits de l’autogovern— o posar-se del costat del minotaure des del catalanisme no independentista, creient que el podrà dominar quan aquest ha temptejat el camí tot just fa dos anys, és una equivocació. Com demostra l’anàlisi de la nostra història, cada vegada que el catalanisme s’enfronta entre si amb el minotaure pel mig, l’autogovern hi surt perdent.