Misèria de l’educació

Ja fa temps que tots els llibres que es publiquen sobre l’estat de l’educació al nostre país, nació i Estat presenten un panorama miseriós, lamentable i agònic. En general, els autors miren de no caure en consideracions apocalíptiques —vegeu els llibres de Gregorio Luri o Salvador Cardús, entre nosaltres, o els de Toni Sala i d’Enric Prats, els millors de tots—, perquè se suposa que muntar un drama fa perdre eficàcia a tota consideració crítica del que sigui.

Però, pel que fa a l’estat actual de l’educació pública a casa nostra, qualsevol exageració es troba en el terreny del realisme més auster. L’ensenyament secundari, en especial el públic, va molt malament; és un fet palpable. Només cal haver tingut centenars d’alumnes instal·lats als instituts, i freqüentar-los, per saber de primera mà que la situació és anàrquica, caòtica, mal gestionada, un desgavell i un cataclisme.

En aquest sentit, arriba a les llibreries un llibre molt valent, un altre fruit dels sofriments i desventures d’un professor de secundària, que recomanem amb molta vivesa: Andreu Navarra, Devaluación continua. Informe sobre alumnos y profesores de secundaria (Barcelona, Tusquets, 2019). No és un llibre que exageri en res, però tampoc no demostra cap submissió als ideals patriòtics del país —el millor país del món, segons una bona colla— o a l’optimisme leibnizià: a Catalunya no solament no vivim en el millor dels mons possibles, com ensenya Pangloss a Candide, sinó que vivim en un dels països en què l’educació va més enjogassadament pel camí del pedregar. I això que havíem estat capdavanters en matèria d’educació al temps que va de la Mancomunitat al final de la República espanyola!

Navarra, certament, no exagera mai, i tira més aviat a la conciliació i a les bones maneres. Però no s’està d’explicar una sèrie de detalls que posen els pèls de punta: l’alumne que llença una grapadora al cap del professor; l’alumna que se’n va de l’aula perquè no suporta veure una colla de galifardeus fent lluita lliure en plena classe; aquell que es passa el dia mirant per la finestra, idiotitzat; els altres, que lliuren sistemàticament al professor els exàmens en blanc; els de més enllà, que es passen la classe jugant amb el telèfon —potser més intel·ligent que ells mai no ho seran, malgrat tota la potència in nuce que se’ls ha de concedir—; la professora que entra a la sala de professors i romp a plorar desesperadament; els estudiants que es desmaien a classe perquè només han esmorzat un got de llet, per manca de mitjans a casa seva; els que se’n van a dinar i compren només un xiclet o una bossa de Boca Bits per repartir-se entre una colla; els que juguen a la pilota amb els llibres de la biblioteca, i més detalls que el lector llegirà amb esgarrifances.

Navarra no carrega les tintes; ho hem dit i repetit. Però l’encerta quan afirma que, al seu parer, la crisi de l’educació, a molts països del gran Occident amic del progrés i de la democràcia, es troba en l’estat que es troba gràcies justament a una estratègia en què van de bracet les causes finals del capitalisme i les noves tecnologies —i encara hi ha ingenus que les volen omnipresents a les aules!—: “Els poders econòmics s’han adonat que una ciutadania sàvia i informada pot ser un fre per a la seva depredació a escala global, i han emprès, a través de les institucions polítiques, una guerra silenciosa contra el coneixement. Es tracta de poder vendre als ciutadans més aparells i quincalla de preu, tot impedint-los de pensar o desenvolupar una personalitat lliure”.

I encara incideix en una altra qüestió, de doble tall, a la qual dedica per prudència un sol paràgraf: “Una democràcia no es pot conservar sense demòcrates, i perquè hi hagi demòcrates resulta imprescindible que hi hagi pensament crític, és a dir, conreu de les humanitats. Ni tan sols fruïm dels beneficis d’una educació tecnocràtica (...). En comptes de demòcrates estem creant generacions d’ultranacionalistes. A manca de pensaments vertebradors, d’afició al matís i al pluralisme, abandonem els nostres estudiants a les identitats tancades, fàcils i agressives, que es construeixen a partir dels mitjans i de les xarxes socials”. Demana que siguin els professors, ells mateixos, els que legislin l’educació —els mandrosos o bandarres, que també n’hi ha, ja ni s’hi apuntaran—; rebenta tots els programes educatius que han divulgat els gloriosos especialistes de les facultats de Pedagogia i Magisteri; es posa les mans al cap quan sent criticar l’ús de la memòria i lloar l’educació a base de gatzara i castanyades campestres; presenta unes estadístiques (sense quadres, per sort) que esglaien, i remet els lectors a Singapur o a Finlàndia —ja ni a Suècia, que també ha caigut en la trampa de les noves tecnologies—, un dels pocs països d’Europa en què l’educació és el que hauria de ser: la preparació dels alumnes per convertir-los en subjectes agents d’una democràcia amb solvència.