Deu anys de ‘La paraula’

Joaquim Nadal, aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques, s’asseia al ple del Parlament després de respondre a una pregunta de la diputada socialista Teresa Estruch sobre l’aeroport corporatiu de l’Anoia. Deuria ser una sessió tediosa del juliol de ja fa deu anys, quan per primer cop a la cambra catalana es va donar veu a una “personalitat rellevant”, d’acord amb el reglament, per intervenir en el ple. Es tractava del filòleg Joan Solà, recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i sens dubte la figura més destacada llavors en el terreny de la llengua, tant per la seva colossal capacitat de treball en la descripció del català com per una habilitat comunicativa inaudita a l’hora de fer accessibles al gran públic els aspectes més foscos de la gramàtica. Solà hi era doncs convidat a fer un parlament, titulat La paraula, que deu anys després conserva una vigència innegable.

Conscient de la singularitat del moment, Joan Solà va fer una radiografia de la llengua que emparentava amb altres anàlisis similars de personalitats històriques i moments diversos, com ho va ser el discurs d’Àngel Guimerà a l’Ateneu Barcelonès de 1895 o el de Pompeu Fabra als Jocs Florals de 1934, i traçava un diagnòstic sobre el català al voltant de tres eixos respecte de la seva “mala salut”: la mala salut política, la mala salut social i la mala salut filològica. Una dècada després (la dècada més intensa de la història recent), hi ha hagut alguna millora?

Pel que fa a la salut política, la situació ha empitjorat. Ja lamentava aleshores Solà els resultats del pacte constitucional, quan “es va cometre la gran debilitat d’acceptar la desigualtat legal de les llengües de l’Estat”. La carta magna consagra un Estat monolingüe en castellà i permet que les comunitats que ho vulguin puguin tenir una llengua cooficial, però el deure de saber castellà i no català és diàfan en favor de la primera, i els intents d’equiparar totes dues llengües a través del nou Estatut van quedar castrats en la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. A més, els retocs dels magistrats sobre els articles relatius a l’ensenyament no han servit sinó per minar encara més la presència del català a l’escola.

Quant a la salut social, la situació tampoc millora. Fa deu anys Solà alertava de la desigualtat en l’ús social, sobretot a l’escola, on “s’estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l’àmbit lliure, obert i alegre del pati”, i la percepció continua essent la mateixa, si no més acusada. Des de llavors hem rebut el lliurament de dues entregues de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (2013 i 2018), i els nivells d’ús de la llengua mantenen una constant amb lleugeres variacions que, amb ulls generosos, mouen a l’optimisme, però que, alhora, revelen un estancament descoratjador en les mesures de foment de la llengua. En lloc de dir “el català s’acaba” (avui són ben pocs els que auguren una extinció a curt termini), ja hi ha qui diu “el català s’apaga”, una afirmació molt més realista i, a la vegada, preocupant.

I sobre salut filològica tampoc anem bé. Solà feia incidència en el grau d’interferència que té el català avui dia respecte del castellà (“molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades”) i en les constants inseguretats que això genera, amb la indigna necessitat que hem acabat tenint de generar un volum ingent de recursos sobre barbarismes i altres incorreccions, cosa que no passa en altres llengües. I en aquest àmbit ens hem abocat a l’esperpent: així com hi ha lingüistes que de bona fe han agafat el testimoni de Solà contra la interferència bilingüe, també ha aparegut una corrua d’il·luminats que des de les xarxes socials s’han erigit en apòstols d’un presumpte català genuí i que es dediquen a esporgar el diccionari per elaborar llistes de paraules ben catalanes que els són sospitoses. En deu anys la interferència no ha cedit i la inseguretat ha augmentat.

Però tot s’acaba i el Parlament té la seva pròpia dinàmica. Joan Solà va arreplegar els seus papers sota els aplaudiments de la majoria de diputats, el silenci dels parlamentaris del Partit Popular i l’absència dels tres de Ciutadans, i va desaparèixer per un lateral mentre el ple començava el debat sobre la llei d’espectacles públics i activitats recreatives.