Menys art i més veritat

Era la divisa de Robert Frank, el fotògraf que va morir la setmana passada als 94 anys, una vida llarga i viscuda si fa no fa com la seva divisa: menys art i més veritat. No era gaire conegut pel gran públic, més aviat és un “desconegut cèlebre”, tal com el descriu un dels seus comentaristes, però arran de la mort tot han estat reverències. Esclar que el seu llegat i la seva actitud vital i fotogràfica ho mereixen. I en què va consistir tot plegat? Breu: tots fem fotos com Robert Frank, tant si ho sabem com si no. Una cosa ben diferent és si les fem segons la seva divisa, això sí que és un altre romanço. Però sens dubte ens va alliberar de l'enfocament nítid, l’enquadrament geomètric, la llum sempre adequada, la foto estàtica i ben composta, convidant a desbordar el quadre i a caçar la vida i la seva intensitat, a renovar la instantània a força de viure l'escena des de dins.

Va veure de seguida que tot això podia ser un manierisme més. Una intuïció profètica, perquè la va tenir quan no era imaginable la imatge digital, gairebé fins i tot abans del vídeo, al qual després es va dedicar. Aquesta prevenció és un element que les càmeres digitals, els mòbils i les xarxes, els selfis i els insta(grams) no fan sinó confirmar sense contemplacions. Queda esperar.

Les seves fotos són inseparables de la seva manera com les vivia en fer-les, esclar, però també després. Com les ensenyava, com es relacionava amb el negoci

Esperar que les coses facin un bon tomb. No tant un retorn a la imatge analògica de la càmera prèvia a la digital i als mòbils −això no cal pensar-ho ni val la pena desitjar-ho− sinó un canvi, una bona capgirada: “menys art i més veritat”. Menys artifici i més veritat. Menys propaganda i més veritat.

Un tomb com el que ell mateix va imprimir a la foto documental dels anys cinquanta, que va canviar-ho tot. Fins aleshores, després de la guerra, durant la dura postguerra, en termes generals prevalia la foto documental harmònica i ben intencionada, la de l’exposició La família de l’home, del 1955, al MoMA de Nova York, comissariada per un dels grans, Edward Steichen, llavors director del departament de fotografia d’aquest museu que va regir l’art contemporani des d’aquell moment. Mentrestant, Robert Frank retratava uns Estats Units foscos, desenfocats, perduts en la massa, amb gent rere banderes que no deixaven veure la seva cara, blancs i negres desorientats, adolescents tèrbols, dones secretes. El llibre resultant, The americans (1959), gairebé no es podia llegir, i no s’entenia –tal com estava fet– per què unes fotos anaven darrere les altres. Allà no el va poder publicar i finalment va sortir a París, amb un muntatge i una coberta propis de l’editor, no del fotògraf. Quan per fi va aconseguir l’edició americana la va prologar Jack Kerouac. El narrador errant, on the road, com ho havia estat l’autor de les fotos per fer-les, hi escriu que Robert Frank et mostra que un jukebox, una màquina tocadiscos de bar, pot ser tan trist com un cementiri.

Amb tot, Robert Frank no s’acaba aquí. Les seves fotos són inseparables de la manera com les vivia en fer-les, esclar, però també després. Com les ensenyava, com es relacionava amb el negoci. Fa gairebé trenta anys, el 1990, va donar bona part del seu llegat a la National Gallery de Washington, amb un contracte insubornable: ningú podrà comercialitzar les seves fotos. “Sé que quan em mori, una gentada sortirà del cau per anar a veure la meva dona i li diran: ‘Tingui, 10.000 dòlars. A canvi, editarem postals, cartells, pòsters, etc.’ No vull que em passi això. No vull que es comercialitzi la meva obra, que em remenin les planxes de contactes per publicar The americans II o Fulles mortes segons Robert Frank, i totes aquestes bestieses del món de la foto. Per això he donat els meus negatius a la National Gallery, però amb un contracte molt precís i restrictiu. He volgut evitar qualsevol extensió de la meva obra. He seleccionat les imatges que componen The Americans dels anys 50; les he revelat; i prou. És essencial que el públic vegi el que el mateix fotògraf ha escollit”, va declarar en una entrevista a Le Monde.

Va viure uns mesos al barri valencià del Cabanyal i també va recórrer Barcelona, Sevilla, Andratx

I, sobretot, un agraït record per al Robert Frank que, abans i després de ser l’autor d’allò que els EUA no volien veure d’ells mateixos, va treballar per aquí. Va viure uns mesos al barri valencià del Cabanyal i també va recórrer Barcelona, Sevilla, Andratx, entre el 1949 i el 1958. La foto d’aquest article, ‘Bicicleta’, és de València el 1949. Tradueix la seva relació amb tot allò vist i viscut: un ciclista ben vestit i amb cartera i ulleres negres s’allunya en mig del no-res i deixa enrere la gent senzilla (a qui ha anat a cobrar?) en un espai buit, molt buit, que Robert Frank transmet així, amb la seva mateixa poètica crua.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.