De la inseguretat i de la mala fe

La por és el sentiment més estès entre els humans –no en va el caràcter contingent defineix la nostra condició–. Per això la seguretat és el primer recurs dels demagogs en política, que només busquen espantar el personal i ensabonar-lo amb una gamma de solucions sempre en el registre de la repressió. Hem vist tota mena d’excessos verbals sobre una qüestió que ha alimentat el cos ideològic de l’extrema dreta, en la seva pretensió de reconquistar Europa vinculant inseguretat i immigració. Però és difícil de superar el nivell de despropòsit del líder del PP, Pablo Casado: “Hem de reclamar que puguis anar per Barcelona sense que et clavin un ganivet pel carrer i l’alcaldessa no faci res per evitar-ho”. Simplement, un exercici de mala fe: una acusació muntada sobre una falsedat evident, que només pretén augmentar el pànic entre la ciutadania, perquè així creu que afebleix els seus adversaris, amb la qual cosa agreuja el problema quan la seva responsabilitat com a polític és contribuir a resoldre’l.

Afortunadament, el disbarat de Casado ha estat tan monumental que no ha tingut el ressò que pretenia. Perquè en el cas dels problemes de seguretat sorgits a Barcelona, després d’un temps d’acumulació de xocs i demagògies, sembla que comença a haver-hi senyals de bon sentit. Hi ha contribuït el fet que alguns agents socials –la patronal entre ells– hagin donat un cop de mà a l’hora de buscar solucions en comptes d’alimentar la demagògia. Amb efectes en els mitjans de comunicació.

Si bé l’ús de la seguretat com a arma llancívola en política és lamentable, la solució no rau a negar el problema. La qüestió és trobar el punt just entre la realitat i el que es diu d’ella. I sembla que a poc a poc es va avançant en aquesta direcció. Potser perquè molts van entenent que la propagació del fals missatge d’una Barcelona Bronx perjudica a tothom. Per afrontar-ho, el primer que cal fer és esbrinar què passa. I Barcelona en aquest moment té principalment tres focus de risc en matèria de seguretat: el narcotràfic, els robatoris i els assalts a les zones de turisme massiu i la violència de la marginalitat i la misèria.

Fa temps que s’adverteix de la penetració del narcotràfic a l’estat espanyol. I el port de Barcelona és una de les vies d’entrada. És força conegut el poder de corrupció i de destrucció del teixit social que tenen les trames de la droga. La negligència en aquest camp es pot acabar pagant molt cara si no s’actua amb decisió davant un problema que comença afectar diverses zones del litoral espanyol. Per tant, aquesta qüestió hauria de ser una prioritat de l’Estat: no ens deixem penetrar pels qui contaminen tot el que toquen. A aquesta esfera pertanyen la majoria dels homicidis que es produeixen a Barcelona, revenges entre traficants que generen intranquil·litat en alguns barris.

La massificació turística –que ha anat augmentant aquests últims anys per les crisis de diversos països que eren focus d’atracció turística al Mediterrani– ha portat a certa concentració de bandes de carteristes que actuen cada vegada amb més agressivitat. La zona de discoteques del Port Olímpic s’ha convertit en un punt de manifesta tensió.

La concentració de bosses de misèria i marginació en alguns carrers genera ocupacions i conflictes en edificis degradats, violència de carrer i borratxeres i baralles. Tot plegat està alterant la vida de barris com el Raval i això també té efectes degradadors sobre l’ambient i la convivència.

Després d’un temps de desavinences, sembla que les interpel·lacions de l’alcaldessa Ada Colau haurien portat les altres institucions a entendre que ningú sortiria beneficiat de desentendre’s de la qüestió i assenyalar una sola culpable. No obstant això, el simplisme del debat porta sempre al simplisme en les solucions. I la primera qüestió en què es posen tots d’acord és en el fet d’endurir el Codi Penal, especialment en les qüestions de reincidència. Els problemes descrits exigeixen molt més que mà dura contra el robatori de carrer. Frenar la penetració del narcotràfic a l’estat espanyol passa per una estratègia d’Estat i la degradació de determinats barris no concerneix només als cossos de seguretat, sinó que també requereix polítiques socials, d’habitatge i d’ocupació eficients. La inseguretat no té un sol vector: és una suma de disfuncions.