El niu de Caterina a l’Escala

Trenca el mar contra la costa de l'Escala com si també celebrés que aquest any en fa 150 del naixement de Caterina Albert, més coneguda pel pseudònim de Víctor Català, amb el qual va firmar una novel·la universal inspirada en aquesta geografia i que ara té ruta pròpia: Solitud. Josep Pla, el Capitán Trueno, Massagran o El Petit Príncep són altres presències literàries que es poden trobar en un port clau de l'Empordà que ha passat a formar part de la xarxa Viles del Llibre (viladelllibre.cat).

Al surf, el busseig i les anxoves s'hi ha sumat la literatura com a producte de proximitat escalenca que té la seva oferta estel·lar en la ruta de Víctor Català. El recorregut comença a la casa on va néixer l'escriptora, en ple entramat de carrerons mariners, amb vista al balcó del que va ser el seu estudi, un espai de recolliment i creació al qual li va dedicar la narració Mon niu reivindicant idees precursores sobre l'autonomia femenina.

Alfolí de la Sal és l'antic centre neuràlgic del comerç de la sal i el vi. I la Sardana, una tribuna al mar

L'Escala baixa en pendent cap al mar i per l'antic carrer Major s'arriba a l'església de sant Pere de l'Escala, la sagristia de la qual guarda les relíquies de santa Màxima, patrona de la vila. Un escenari propici per llegir textos de Català abans de seguir fins a l'Alfolí de la Sal, antic centre neuràlgic del comerç de la sal i el vi que després ha acollit diverses associacions. Aquest any, en el marc del festival Vila del Llibre, l'Alfolí va habilitar un racó perquè es pogués veure el manuscrit original de Solitud. Es manté en plena forma, al marge d'algun full tenyit per uns fongs que els experts ja van neutralitzar.

El negoci de la sal ha alimentat sagues familiars des que a finals del segle XIX s'establissin les primeres fàbriques del ram. La botiga dels Callol i Serrats permet comprar pots d'anxoves acabats de manufacturar fent un cop d'ull a l'interior de la nau on es treballava el peix. És el pròleg ideal a la plaça de la Sardana, una tribuna a la Mediterrània tan discreta com bonica rematada per La Punta, el braç de terra des d'on s'albiren els voltants del mític hostal Empúries o el cabdell urbà de Roses, que al capvespre reverbera com un conclave de cuques de llum. La Punta procura un màster en vents, que aquí bufen la tramuntana, el garbí i alguna vegada el gregal, encara que tement sobretot pel llevant, que el 1900 va matar quatre pescadors causant una commoció sobre la qual Català també va escriure, i per això en aquest punt es llegeixen altres textos seus.

Avui bufa un aire moderat. Seguint la costa cap al nord, alguns surfistes amortitzen les ones en aquest tram esplèndid per a les planxes que comença al costat de l'hotel Riomar. A l’estiu, genets —hi ha una hípica— i surfistes coincideixen en aquesta platja amb gavines i cormorans assidus als veïns aiguamolls de l'Empordà, un tresor biològic que atreu ornitòlegs i aficionats al birdwatching.

Josep Pla no era gaire procliu al món salvatge i, encara que es va preocupar per la dieta del rossinyol, es va definir més aviat partidari dels “paisatges raonats” fets de vinyes, figueres i oliveres com els que s'estenen als afores del poble. Va pensar a fons, això sí, sobre els pescadors, a qui va definir com els seus “professors de solitud”. El mateix Pla va navegar aquesta costa amb barqueta localitzant coves com les Cambres, un vell magatzem de sabó, sal i contrabans com el tabac.

Jardí modernista

Continuant amb la ruta Català, s'emboca el passeig marítim fins al Clos del Pastor, la finca que l'adinerada Antònia Bartomeu i Baró va regalar a Caterina pels bons llibres i moments que li havia ofert. Al seu jardí modernista es van celebrar tertúlies literàries memorables. La finca s'està restaurant per obrir-la el 2020 adaptada com a espai cultural.

I de seguida, el cementiri mariner, un espectacle de nínxols rematats amb timpans triangulars que s'emblanquinen cada any. La majoria de les tombes no tenen noms a les làpides perquè molts habitants no podien pagar que el posessin. El nom de Caterina Albert sí que hi és. Gràcies, entre altres coses, al fet que la societat civil es va mobilitzar contra els especuladors que a la dècada de 1970 van voler tirar-lo a terra. Escriptors com Terenci Moix, Maria Àngels Anglada o Josep Maria Espinàs van defensar el cementiri.

L'Escala és un enclavament ric en lluites i aventures llegendàries. A simple vista s'estenen les ruïnes de Sant Martí d'Empúries, on Víctor Mora va fer néixer el Capitán Trueno dels còmics, i per això Mora té la seva fundació a l'escalenc carrer de Gràcia.

Josep Maria Folch i Torres va perfilar les aventures de l'intrèpid Massagran clavat a la fantasia de tants nens, i la seva casa familiar, El Gavià, que és un petit castell amb forma de vaixell, està oberta al públic mentre la memòria de Saint-Exupéry es cultiva amb un muret sobre el qual seu la seva creació inoblidable: El Petit Príncep. La filla d’un arquitecte va inspirar l'escultura. Tots dos passejaven davant una petita paret de pedra al costat del mar quan la nena va dir que li recordava el lloc on El Petit Príncep s'acomiada de la serp. El pare es va emocionar i li va reservar el lloc.

Històries entranyables que es podrien culminar amb una excursió al veí castell de Montgrí, on Caterina va pujar una vegada. Suficient per sentir la vibració de la muntanya i inspirar-li Solitud.

Gabi Martínez és autor de la novel·la Las defensas (Seix Barral).