Mar blava entre arròs cremós

Una nit de setembre de 1918 l’escriptor Josep Pla i el seu amic Hermós van arribar amb el seu vaixell a la cala d’Aiguablava, a Fornells, però era tan fosc que no sabien si hi havia algú. Van fer un crit i va sortir un pescador. Van sopar a casa seva uns molls, vi rosat i galetes. Després, roquill: cafè, conyac i sucre amb unes gotes de llimona. Els va envair un dolç ensopiment: “Jo em deia si aquell ambient somnolent trobat a Fornells podia ser, potser, l’essència de la felicitat en aquest món”. Ara les impressions són diferents, és clar: arribes a Aiguablava i et preguntes si deu haver quedat algú fora, sembla que tothom és allà, amuntegat a la petita platja. És comprensible que tothom vulgui venir a aquests exquisits paratges de la Costa Brava, per la seva bellesa i perquè tenen cert estatus, d’ideal pijo català. A la cantonada de la platja, en un lloc envejable, hi ha des de 1950 el xiringuito Toc al Mar.

“Els visionaris van ser els meus avis”, explica Alfons Garreta, que treballant al restaurant des de fa 32 anys, des de petit. Com tots els xiringuitos d’aquest viatge, l’origen està en uns avis. Eren de Palafrugell i els caps de setmana anaven amb el vaixell a la cala. Els agradava tant que al final van comprar unes casetes de pescadors, que van acabar sent el restaurant. Aquí Garreta ha servit reines i princeses, entre gent corrent i amb preus normals. És una alquímia difícil, però a Toc al Mar veus que les classes es barregen amb naturalitat.

Hi ha personatges de càsting de Gran Hermano, amb pinta d’haver sobreviscut a una guerra, quan probablement encara no s’hagin recuperat del cap de setmana. Ells semblen molt mascles, són parelles en les quals perceps que elles tenen un paper subaltern i això que ja som tots molt moderns. També se senten converses de joves amb la camisa ben planxada que s’expliquen vacances increïbles perquè fan surf en llocs exòtics, encara que una vegada a Nicaragua hi va haver inundacions, i on eren ells no hi va haver onades: “Experiència superdolenta”. Una conversa de surfistes pot ser mortalment avorrida, com un sopar de metges o periodistes. Però moltes parelles estan en silenci, es respira pau perquè la vista es perd en el blau intens del mar, que és tan antic. És ple de barquetes blanques. És un lloc d’ancoratge des del segle III abans de Crist, un bon lloc per esperar el vent abans de remuntar el cap de Begur, com Pla aquella nit de 1918. On es banya la gent hi han trobat tres restes romanes. Àmfores bètiques amb salaons, una banya de cérvol utilitzada com a fetitxe. Mentre assaboreixes un arròs cremós amb llagostins penses que la civilització, al final, ha aconseguit grans coses.

Quan els Garreta van obrir el restaurant les barres de gel venien en burro. “No hi havia ni Coca-Cola, només sarsaparrella”, recorda l’Alfons. Assegura que tampoc no hi havia els pins, eren tot vinyes. Van començar venint famílies d’industrials de Barcelona, burgesia local. El 1965 van obrir un parador, encara que està tancat per obres des de 2017. El potencial de la costa blava catalana es va veure aviat, la denominació de Costa Brava neix el 1908, en un article del periodista i polític Ferran Agulló que deia així: “És brava, riallera, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cop d’onades com un alt relleu i brodada de petons de bonança amb una exquisitat de monja pacient per a qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps”. En una oficina de turisme potser avui s’expressaria d’una altra manera això de la monja pacient.

Però sobre qui va posar el nom de Costa Brava hi ha el clàssic embolic, i Pla situa l’origen precisament en aquesta cala. Garreta assenyala a l’altra punta de la badia, a l’hotel Aiguablava, a Fornells: “Allà va ser on diuen que el van inventar”. S’hi arriba caminant pel camí de ronda, el sender de les rondes de la Guàrdia Civil. Aquesta costa esquitxada d’amagatalls naturals, propera a França, va ser excel·lent per al contraban. T’imagines els veïns torejant els agents. L’hotel, ara de quatre estrelles, va ser obert el 1934 per Clareta Capella, però abans ja n’hi havia un altre, El Paradís, del seu futur gendre. Pla anava molt per allà i, segons el seu relat, això de “Costa Brava” va sorgir en un sopar el 1905. A les postres, evidentment. Ho hauria dit Bonaventura Sabater, Xiquet, amo de l’hotel i Agulló, que hi era present, després ho va posar per escrit. La família de Capella va seguir amb l’hotel, quatre generacions més, i a la recepció hi ha un diploma de 1973 que la va nomenar “pionera de l’hostaleria a Girona”. Al bar hi ha fotos de Kirk Douglas, John Wayne, Eddy Merckx, quan van estar per la zona.

Com en tots els xiringuitos amb història d’aquest viatge, Garreta sent que ha perdut alguna cosa pel camí. Encara que el negoci hagi significat prosperitat, troba a faltar temps més tranquils, el paradís perdut. “Als setanta va arribar el turisme i allò es va acabar”, confessa. A la sobretaula un grup d’amics demana uns gintònics “per baixar”. Un altre, un xupito de Baileys, que es continua portant. Una família pregunta si els poden posar les sobres de la paella per emportar-se-les, encara que després demanen postres.

Com a apunt final d’aquest viatge puc dir que, després de llegir centenars de ressenyes d’usuaris, no hi ha un sol restaurant de la galàxia sense una crítica ferotge d’algú que descriu la seva experiència com el pitjor dia de la seva vida. Hi ha gent que pateix molt, potser massa. I una altra cosa: una cosa notable d’aquesta ruta de dotze dies, enganxant l’orella a converses alienes, de Galícia a Almeria, de Màlaga a Girona, mentre a Madrid es debat el futur Govern d’Espanya, és que ni una de sola, ni una, ni un segon, no va ser sobre política.