Arremangar-se

A Catalunya, un de cada quatre joves de menys de 25 anys està a l’atur (la mitjana espanyola és un de cada tres). És el primer problema en un país amb una taxa global de desocupació que a inicis d’aquest estiu era de l’11,2% (14% a Espanya). No paro gaire atenció a cap polític català que no centri el seu programa en aquesta qüestió, a cap, tant se val el color de les seves idees. En deixo constància a les portes d’una tardor que alguns volen començar no només amb un clamor justificat, sinó també amb l’amenaça de paralitzar el país, una cosa banalment fàcil d’aconseguir, ja que predicar, protestar o parar és sempre més senzill que arremangar-se. No és moment per aturar res en dia laborable. Hi ha alternatives: aporteu un dia d’ingressos a la vostra causa preferida i manifesteu-vos, unísons, un diumenge a la tarda. Però no atureu Barcelona un altre cop, que això no alleuja l’atur. Al contrari.

Altres problemes fereixen la vista. Així, a Catalunya encara no hem sabut reduir la taxa d’abandonament escolar prematur –població escolar d’entre 18 i 24 anys que no ha acabat l’educació secundària de segona etapa i que no segueix cap tipus de formació– per sota d’un 17% (14% en dones, 21% en homes). No podem presumir gens, ja que la mitjana d’abandonament a la Unió Europea dels Vint-i-vuit és d'un 10,6% i alguns veïns nostres, gens pretensiosos, com els càntabres, tenen una taxa d’abandonament inferior al 10%. A Barcelona, la taxa de Ciutat Vella és vuit vegades més elevada que a Sarrià-Sant Gervasi. Queda clar, doncs, on són les prioritats. És un problema secular: d’aquí a una o dues generacions, els nostres fills i els nostres nets aniran a votar amb persones que encara arrossegaran les limitacions de comprensió de la realitat pròpies dels dèficits educatius seriosos. Però també té solució: és urgent reduir la taxa d’abandonament escolar per sota del 10% en cinc anys i abordar de seguida la inversió en l’educació d’adults amb el doble dels recursos utilitzats fins ara. Si us plau.

M’objectareu que tots dos problemes depenen de les limitacions de gestió i pressupostàries associades al sistema constitucional espanyol, centrípet per disseny. Compro aquesta tesi, però només en part, ja que molt –moltíssim– depèn només de nosaltres: l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya (recordo haver-m'hi oposat públicament en un vídeo periodístic) va durar set mesos, entre l’octubre del 2017 i el juny del 2018, i va paralitzar el nostre autogovern. Però llavors el Parlament de Catalunya ha estat bloquejat (per nosaltres mateixos) i funcionem (perquè volem) amb els Pressupostos (prorrogats una vegada i una altra) del 2017: ningú de fora ens va impedir aprovar el 2018 els d’aquest 2019. A veure què passarà aquesta tardor amb els del 2020.

A Catalunya som més de set milions i mig de residents. Avui em tornen a importar els qui no són d’aquí, gairebé un milió cent mil persones (1.082.099) a finals de l’any passat. Insisteixo que, com que no voten, amb prou feines compten políticament, són metecs. La primera nacionalitat és el Marroc (211.192), seguida de Romania (89.177) i la Xina (59.380). Destaco els pobres sirians (són una mica més d’un miler: 1.178), refugiats d’una guerra tres vegades cruel (per civil, religiosa i geopolítica). Saydnaya és el nom maleït d’una presó militar, prop de Damasc, en què ni se sap quants milers d’infeliços han estat penjats a la forca, el lloc més semblant al segle XXI a un camp d’extermini. Si torno a narrar fragments retallats de la nostra immigració és perquè aquí viuen més d’un milió de persones de dotzenes de països, la immensa majoria dels quals enriqueixen i rejoveneixen una Catalunya ètnica envellida. És cert, alguns concentren problemes de seguretat que ens indisposen: és contraproduent intentar amagar que el 44% dels interns a les presons catalanes són (majoritàriament homes) estrangers (el juliol d’aquest any, 994 marroquins, 357 romanesos i 244 dominicans encapçalen la llista, però només es comptaven 45 súbdits xinesos, que són gent que no es fica amb ningú). Gairebé inevitablement menyspreem i discriminem els qui són diferents de nosaltres només perquè ho són, amb la coartada que alguns, molt pocs d’entre els seus, han fet això o allò altre. Aquest és el tercer problema del país. Una proposta gens cara és que, en deu anys, els nostres cossos de policia reflecteixin la diversitat cultural i ètnica de la població.