Vins, èxits i sospites

Un retrat ràpid del món del vi illenc: hi ha cellers de benziners, comtes de França i senyors d’aquí, gent de banqueta, pagesos de la seva terra, advocats de despatx; hotelers discrets i negociants rars, empresaris de premsa i professionals modestos, experts i vinaters roquers; enòlegs i màgics, rendistes i discotequers, cautelosos honestos i inverssors internacionals ociosos, comerciants rics amb bona intenció i d’altres operacions misterioses i alguna mena de negociant sota sospita. També hi ha vinateres i enòlegues d’altura: pageses, universiàries, botifarres i comunes. Hi ha dues artistes que tenen el seu vi (anònim) i d’altres que fan etiquetes.

En el món del vi a les illes Balears hi ha un caramull d’històries i centenars de vins, quasi 800, nats i fets aquí. A Mallorca n’hi ha un que sembla que és de la fi del món, Na Blanca, selecte, fet pels hotelers Barceló que sembraren vinya isolada al seu Formentor. Altrament n’hi ha un altre, a Formentera, de l’altre cap de món, que va tenir punts, cap de Barbaria que és als voltants d’un exhotelet ara propietat dels Bernat ex del Chupa-Chups i senyors de la casa Batlló de Barcelona.

Emperò quasi tot els vins de Formentera són del propietari de Prensa Ibérica, (Diario de Ibiza, Diario de Mallorca, El Periódico i molts més), en Javier Moll qui batià Terramoll el seu celler i donà noms locals als seus cinc vins. Mai no sabrem ja com era el vi pagès de les vinyes velles d’El Pilar de la Mola que tenia en Xumeu den Carlos, que ara amb 92 anys narrà al programa ‘Aire’ d’IB3 Ràdio, de Joan Cabot, que als 70 sembrà marihuana entre els ceps. La llavor, el desig i les moltes plantes eren per en Gabrielet (Tur Costa), ceramista i personatge indòmit, certament mitificat com d’altres illòmans un poc perduts, que no ‘Robinsons’.

S’alcen nous cellers i el darrer més plantós, una nau moderna obrada per la familia d‘arquitectes Moneo és a la vella possessió dels tradicionals vinaters Ribas, de Consell, estil a l’ex-Mallorca dels senyors i pagesos. Reneixen d’altres cellers que coven vins dins una muntanya (Santa Catarina d’Andratx), es dispersen petites o grans piràmides o capses de sabates: blocs de formigó modern que queda decorat, de vegades tapat d’una pell de pedra seca. A Menorca dominen els vins de Binifadet dels Anglès, celler que segueix fort malgrat que hi esbucaren part de les construccions per plets urbanístics.

Els clàssics i segurs Ferrer de Binissalem que ara tenen unes grans naus amb una estructura aèria de costellam de fusta nòrdica i fan esdeveniments. L’hoteler i caçador amb cans eivissencs Sebastià Rubí domina un altre gran al mercat, massiu i de premis, Macià Batle. Gairebé tothom cerca el negoci lateral, el tast i la venda directa al visitant. Les bodes i les presentacions. Rubi vengué un hotel per muscular el celler que tenia en oferta.

Als menuts importants de Ca sa Padrina, Sunyer del poblet de Sencelles, obra del professor Sunyer i fills, els han fet mudar tres vegades la seva marca: Manto Negro, Montenegro, Montnegre. Tenen un pes determinat els Binigrau de Biniali i amb Obac i els Canyelles Batle d’Alcúdia amb Pecat, ambdues bodegues branques i rèdits de la venda del negoci coral Macià Batle, a qui segueix a la roda del barco en Ramon Servalls, un de la familia central Batle.

També n’hi ha d’externs, del continent i de lluny, que sembraran vinya i anuncien que ressucitaran com a celler un dels falsos castells de carretera (can Alorda de Manacor) fet per la gent que anava camí de ses perles i coves de Manacor. El model de l’economia de ‘souvenir’ i visita d’autobús ara en substitució per una altra, distinta, de solitaris del mercat de la societat digital, que se cerca a un mateix. Una gran soll de porcs d’en Fontanet ric (100 anys ja) a Alarò és la bodega Castell Miquel de Michael Popp, l’amo alemany de la gran marca de plantes medicinals Bionorica que es feu seu sa Canova de sa Nostra, els planters i l’escola de la polseguera a caixa sa Nostra. Tot una metàfora de la crisi i el desgavell financer. I existeixen envits de vinaters simples i car, vinyes i arquitectes de la casa, com la musculada Tianna Negre, lligada a una empresa distribuïdora de licors, Morey. Una altra comercial de cerveses can Bordoy ­—i ex-Agama tot de Damm— feu una bodega i una gran vinya a sa Rota de sa Torre de Llucmajor i traginaren centenars i centenars de camions de terra bona del pla de sant Jordi i dels voltants de les obres de la carretera de Manacor.

Tianna i sa Rota tenen molt de vi i cerquen nom. Com ho fa a totes el molt publicitat Vi Rei de cala Pi que és dels dos excambrers binissalamers Pasqual Bibiloni, ara hotelers de Pabisa, competidors i un company de causa i banquet de la macrocasa Tolo Cursach, de BCM. De les discoteques, cerveseries, pubs amb gogó anaren als hotels i després a la gran finca i el celler.

Un nebot d’en Fontanet ric, en Pedro Obrador, tenia una distribució de material de ‘souvenir’ i ara fa vins, Pere Negre per son Negre, cau original dels vins vells del callet de fama d’Ànima Negra i d’on nasqué, distinta la nova viticultura de Mallorca, fa anys també amb l’altra part de la parella 4 Kilos. Ni als pioners d’AN a Son Burguera (Miquel Angel i Pere) ni els de 4K al Puig Verd ( Grimalt i Caballero) s’han fet grans cellers, piràmides, edificis manifest sinó que es cuiden dels vins i el llenguatge de la seva pàtria menuda, la terra i el raïm. La marca, la referència, la personalitat.

Es així, distint, el món dels Majoral, Mesquida Mora, els dos Gelabert, Seda, Miquel Oliver, Oliver Moragues, Puntiró, Cornet, Armero Adrover, Son Puig, Mortitx... Porreres, Algaida, Manacor, Santa Eugènia. Banyalbufar, Puigpunyent. El llistat i el mapa no hi cap en una crònica.

El benziner Febrer fa vi nou a Porreres, Blanca Terra i l’hoteler Ramis a Son Ramon i els Graf de Portals, Teka i son Caliu tenen Biniagual, un poblet sencer i un celler amb vins.

Així mateix es fan naus industrials de polígon com les de la gran possessió d’Es Fangar, obra feta a Felanitx, encara que les vinyes són manacoreres/manacorines del senyor Peter Einsemann. Aquest, ha arribat a donar feina a 80 treballadors a la finca, però ara la seva empresa mare a Alemanya està en concurs, en un crac congelat.

A pes, Es Fangar, (amb cavalls, fruits, olis, herbes, pistes cobertes i xalets per llogar) és dels que més vinya nova ha fet i qui té el celler més gran. I no parlem de les vinyes noves enterrades en una catedral de pedra dels Schwarzkop de la cosmètica que premsen a can Axartell a Pollença. O dels suís ric de Son Mayol que començà engreixant bous d’Angus entre còpies d’estàtues de soldats xinesos i anuncià el millor vi de l’illa sense tast extern. Un desconegut, l’amo de la gran cadena Müller, fa els vins de cas Beato a Capdepera i és cert que es multipliquen les hectàrees de vinyes sembrades arreu, arreu. Són ‘vinaters’ russos, alemanys, suecs, suïssos que volen fer ombra o anar a la roda dels autòctons respectables —alguns, bastants— i fan l’ull viu o bravegen d’altres locals, potser amb algun especímen sospitós sobre la seva vocació, precedent o intenció vitivinícola.

Mai no s’arribarà al passat del segle XIX durant el quasi conreu únic que estroncà la fil·loxera, els deutes, les hipoteques, i una mica el vi magre de qualitat i preu. El passat no té remei però de vegades retorna amb traços dispersos com una fantasma per evidenciar el què.

La memòria negra del fracàs de la vinya del temps de la fil·loxera, el treball esclavitzat dels pagesos que sembraven el ceps a la terra magra de Mallorca, ha aflorat en una obra pública. Les gavetes, les tombes de les vinyes del passat, més ben dit els clots i les síquies, per sembrar-les el marès, es veuen dentades, al tall de les voreres a la macroobra de la carretera/autopista de Llucmajor. Fa 150 anys fer gavetes era una feina esclava. De milers i milers de pagesos per escriure a la terra una guerra perduda, una altra.