Polítics amb coratge

Quina classe de polític vull ser? Molts dels que han fet professió de la política mai no s'han formulat aquesta pregunta. John F. Kennedy se la va fer quan ja era senador, gairebé una dècada després de començar la seva carrera política. Un episodi en va ser determinant. A finals de 1954 el senat nord-americà va condemnar les (males) pràctiques del republicà Joseph McCarthy. John va ser l'únic senador demòcrata que es va abstenir en la votació contra el promotor de la caça de bruixes anticomunista. Encara que no estava d'acord amb els seus mètodes, no li’n faltaven motius.

McCarthy era un bon amic del patriarca dels Kennedy. Bobby, germà de John, treballava amb el republicà, que era, com la saga de Boston, catòlic. Si s’hi enfrontava, podia enutjar un número gens menyspreable dels seus votants, els catòlics de Massachusetts a qui en part representava. Malgrat això, a JFK cada vegada li resultava més difícil respondre a la recurrent pregunta de la premsa i aviat va entendre que s'havia equivocat.

El rerefons moral de la qüestió el va portar a prendre més consciència sobre la independència política i a lamentar la seva decisió. Fins a quin punt i per quin motiu un polític pot arriscar la seva carrera? Per provar de respondre a aquest i molts altres interrogants, John, de salut molt precària, va aprofitar una llarga convalescència el 1955, després d'un parell d'operacions d'esquena, per escriure un llibre sobre el tema.

El seu estret col·laborador Ted Sorensen i el professor Jules Davids de la Universitat de Georgetown van reunir el material i van preparar un esborrany d'un assaig centrat en vuit senadors que durant la història dels Estats Units havien resistit tota mena de pressions, arriscant les seves carreres, prenent mesures impopulars contra els seus electors, partits i estats per tirar endavant polítiques en què creien.

John va editar el text i li va donar el toc final, dictant les seves contribucions, des del seu retir a Hyannis, Cape Cod. Profiles in Courage es va publicar el 1956 i immediatament es va convertir en un best-seller. L'any següent, amb la deguda cuina, va obtenir el premi Pulitzer. Al marge de les històries particulars el suc del volum es troba en la seva introducció. Kennedy hi expressava que una nació que oblida el coratge que abans s'ha abocat en la seva vida pública és improbable que el demandi a la política present.

També afegia que era clau que els electors sabessin a quines pressions es veien sotmesos els polítics per a jutjar-los millor. Descrivia tres elements que d’entrada constrenyien la seva actuació –ser estimats i reconeguts, ser reelegits, la pressió dels grups d'interès. John advocava per acordar reformes per mínimes que fossin, allunyant-se dels extremismes que mai no queden satisfets perquè no es compleixen totes les seves expectatives, per construir alguna cosa. «L'acord no és sinònim de covardia», sentenciava.

Kennedy també plantejava que l'afany per continuar al candeler portava molts a acomodar-se i a desenvolupar l'hàbit fàcil de combregar amb l'opinió popular. En canvi ell creia que els polítics no havien de ser mers sismògrafs d'aquesta per traslladar-la simplement al parlament, sinó que lluny de sentir-se lligats a cada impuls de l'electorat havien d'actuar com consideressin i ja en serien jutjats en els nous comicis. La democràcia, expressava, “no es basa simplement en l'esperança sovint frustrada que l'opinió pública s'identificarà sempre i sota qualsevol circumstància amb l'interès general”. El polític havia de decidir al marge d'enquestes, d'editorials, de peticions enverinades i de la creixent influència dels professionals de les relacions públiques, sostenia.

La política, segons ell, “és el bell art de conciliar, equilibrar i interpretar les forces i faccions de l'opinió pública” per permetre que els governs funcionin, cosa que no és tasca fàcil. Kennedy, en el seu camí a la Casa Blanca, va tenir enormes dificultats per conciliar la seva actuació política amb el que havia plasmat al paper, però encara que ell mateix l'incomplís, el seu text és valuós.

A Espanya i a Catalunya, en aquest estiu de marasme i pressupostos prorrogats insostenibles, després d'un cicle polític esgotador i inacabat, convindria que els polítics en actiu llegissin la introducció de JFK. Sense necessitat de fer-ho amb un pensament naïf, sense que ni ells ni els electors esperin que els bons propòsits es poden complir en la seva totalitat, cosa que sempre porta a la malenconia, però tenint-ho com a meta.

No són més de vint pàgines, accessibles a Internet, que malgrat centrar-se en el sistema polític nord-americà amb elecció directa podrien fins i tot formar part dels equips de benvinguda de cada nova legislatura en els nostres parlaments. Els que fa anys que són a la brega hi podrien pensar i com li va passar a Kennedy, descontent per la seva actuació amb McCarthy, podrien tenir la seva revelació després de l'enfonsament de la tardor del 2017. Als nous diputats els donaria un horitzó i, sense haver d'esperar cap fracàs o cap revelació, podrien preguntar-se quina classe de polítics volen ser. Potser un amb coratge?

Joan Esculies és escriptor i historiador.