Patacades i sofà d’escai

La meva tele —d'aquestes que t’havies d’aixecar per abaixar el volum o canviar de canal— vomitava un himne repetitiu i grandiloqüent que obria pas a uns minuts d'un nirvana políticament incorrecte, capitalista, ianqui, masclista i una mica racista vist amb ulls de l'agost del 2019. Començava una pesada i deliciosa tirallonga musical convertida en l'única via de fugida per a aquell nen panxut —amb pantalons curts i sense samarreta— que era jo mateix menjant entrepans de Nocilla mentre suava assegut en un sofà d'escai granat. L'espectacle acabava de començar: “El 1972, un comando format per quatre dels millors homes de l'exèrcit americà va ser empresonat per un delicte que no havien comès. No van trigar a escapar-se de la presó on estaven reclosos. Avui, buscats encara pel govern, sobreviuen com soldats de fortuna. Si teniu cap problema i us els trobeu, potser els podeu contractar: l’Equipo A”.

Hannibal Smith, el guaperes Fenix, el boig Murdock o —el meu preferit— el bèstia M. A. Baracus aconseguien que aquell nen panxut de l'Hospitalet que endrapava sense parar somiés durant uns minuts amb aventures, invents i, sobretot, patacades (hòsties de les bones) a tort i a dret. La història sempre anava així: Algú tenia un problema en un món maniqueu de bons i dolents. Normalment, era una persona, una família... feble que patia l'assetjament d’esbirros, mafiosos o gent molt, molt dolenta. El cap de l'Equipo A, el coronel Hannibal Smith, apareixia disfressat per visitar les víctimes. Smith era una espècie de Mortadel·lo americà que gràcies a les disfresses i la psicologia pròpia de les tasses de Mr. Wonderful era capaç de determinar si algú necessitava l'ajuda de l'equip. Quan ho veia clar, al cap de mig segon, somreia i anunciava: “Acabeu de contractar l'Equipo A”. Fenix, capaç de fondre qualsevol dona amb mig somriure (la sèrie tenia caspa masclista a dojo) era el còmplice ideal per ajudar a fugir del manicomi el “boig” (llavors es deia així) Murdock, un pilot expert a qui li faltava més d’un bull. Finalment, el conductor de la furgoneta de l'equip (negra amb una ratlla vermella) M. A. Baracus, un forçut malhumorat de raça negra amant fins a l'esperpent de l'or, els collarets i la bijuteria. En algun moment del capítol se les enginyaven per drogar (sí, drogar) M. A. i aprofitar que estava adormit per pujar-lo en un avió, una cosa que el terroritzava. Quan estava a punt d'acabar-se l'episodi, l'Equipo A, per una cosa o altra, es quedava tancat en un magatzem o garatge. Això sí, sempre amb prou eines per dissenyar un tanc casolà i derrotar els mafiosos que assetjaven les víctimes, que solien ser indefenses famílies de grangers. Fenix els robava un petó a noies amb cabells crepats dels vuitanta i fugien molt de pressa perquè la Policia Militar apareixia en escena perseguint els pròfugs. Hannibal mostrava un cigar, l'encenia i mirant a càmera somreia: “M'encanta que els plans surtin bé”.

La primera vegada que El Equipo A es va veure a Espanya va ser el juliol del 1985. Jo tenia vuit anys. L'emetien els dissabtes a la tarda per substituir les aventures dels visitants de V. Aquell nen panxut (tenia més de quatre sacsonets) mirava la tele a l'Hospitalet de Llobregat de mitjans dels vuitanta castigat per gairebé tot. Un exemplar de finals del baby boom en un lloc ple d'iguals: fills d'immigrants —llavors als que venien d'altres parts d'Espanya també se'ls anomenava així— en un municipi on sentir parlar català era una excentricitat i on jugar al carrer esquivant xeringues, una rutina. Una època grisa amb repunts de felicitat.

El meu pare preferia El Equipo A a V. Sempre que sonava la sintonia destacava: “Són capítols complets, una aventura diferent cada dissabte, no has d'estar seguint la sèrie...". L'home sempre ha tingut tendència a la repetició. Un dia va venir a casa el marit d'una de les meves tietes. Es deia Sisco, era “català, català”. Treballava d’ATS, practicant o alguna cosa així. D'alguna manera s'havia convertit en l'intel·lectual de la família. Va començar el capítol i va fer una crítica en veu alta: “És curiós, no hi mor mai ningú”. Com és que no me n'havia adonat abans? Aquell dia se'm va indigestar la Nocilla. El que ell no va saber mai és que l'Ana Obregón en persona va ser una de les dolentes a qui va derrotar, sempre sense malgastar sang, El Equipo A.