Del Miniestadi a la platja

Llavors els agents encara no s'arremolinaven a les grades de qualsevol camp de futbol a la recerca de joves promeses. Era una altra època. Així que després de despuntar en una trobada d'infantils contra el Barça, els observadors de La Masia es van posar en contacte amb la Ferran Martorell, que aquell any s'havia annexionat amb el Sant Andreu. Hores després, el director del futbol formatiu del Barça, Albert Benaiges, va trucar als seus pares. “Volem que jugui amb nosaltres”, els va dir. I, després d'haver rebutjat una oferta de l'Espanyol en el curs anterior perquè consideraven que era massa petit, van acceptar. “Durant una estona va ser l'èxtasi perquè era soci i aficionat, tot i que sempre he sigut de prendre'm les notícies i les decisions amb calma, per la qual cosa no vaig llançar les campanes al vol”, recorda Pol Calvet (Barcelona; 25 anys). Una manera de ser, preparada amb educació paternal, que li ha servit per mirar cap endavant, no cap enrere, ja que podria haver sigut company de Messi però per culpa de les lesions es va quedar a mig camí.

Pol era tan bo que a cada curs que passava ressonava el seu nom com la promesa amb el millor futur possible a Can Barça, futbolista ja patrocinat per Adidas. Fins que va arribar a juvenils —en el seu primer any en la categoria ja estava en el Juvenil A— i les coses van canviar. “En un entrenament, vaig aixecar la cama i vaig notar una destralada molt forta en els isquiotibials. Potser va ser perquè estava en època de creixement i viatjava molt amb l'equip i la selecció”, recorda; “no m’imaginava que seria tan greu”. Però ho va ser: una desinserció del tendó que es va complicar perquè va afectar també a la connexió neuromuscular, per la qual cosa els músculs no tenien la capacitat de contracció necessària. “Això t'afecta mentalment perquè veus que alguna cosa falla. Va ser una època molt dura perquè vaig patir una davallada i vaig haver de sortir cap endavant com vaig poder”, explica. Pol veia com els altres jugaven mentre ell es passava les hores en una llitera o al gimnàs, també amb la psicòloga del club. “Vaig arribar a plorar moltes vegades per tristesa, impotència, frustració... Es passa malament”, relata.

Es va arribar a entrenar en el primer equip. Per les lesions es va quedar en el camí

Última bala a Finlàndia

També va treballar durant un temps amb un fisioterapeuta de la selecció espanyola que venia un dia a la setmana a Barcelona per tractar Xavi, Puyol i Iniesta. “Em van oferir la possibilitat de tractar-me amb ell. Puc dir que aquesta generació d'or, a més dels millors futbolistes, són persones amb una gran qualitat humana”, apunta. Però res no funcionava del tot i va viatjar a Finlàndia per operar-se de nou. “Era l'última bala i, encara que vaig millorar, mai més no vaig poder estar al cent per cent, al nivell Barça”, accepta. Però no es va rendir: va ascendir l'últim any de juvenil al filial i fins i tot va arribar a entrenar-se amb el primer equip amb quatre tècnics diferents: Guardiola, Tito, Tata i Luis Enrique. Fins que li van dir prou: “Vaig entendre el Barça, era el normal. Però també em vaig adonar que és veritat que fa molt fred quan surts de La Masia”. Ja no tenia tot el material, els camps no eren perfectes, no hi havia assistència mèdica, nutricional... Però va tenir una oferta del filial del Real Club Deportivo i va acceptar. “Havia de pujar al primer equip al curs següent i semblava que seria així, però van canviar de tècnic —de Víctor Sánchez a Garitano— i d'idea. Vaig tornar a Barcelona”, assenyala.

Per no parar, va acceptar jugar en el Llagostera uns mesos. “Allà em vaig adonar que la Segona B, amb les precarietats i la quantitat d'esforços que requereix, no estava feta per a mi. La llista de pros i contres em sortia negativa”, revela. Així que va decidir anar als Estats Units, a la universitat de Pittsburg, per acabar la carrera d'Administració i Direcció d'Empreses, a més de jugar en la Segona Divisió nord-americana. “Sempre vaig tenir clar que havia de tenir un pla B. Sabia que el més probable era que no arribés”, apunta. Tota una realitat perquè després de debutar amb el filial del Barça i atendre els micros, va dir: “Sense estudis no hi ha futbol”. Resultava que a Pittsburg va tornar a jugar a un gran nivell —“el millor és que tots estàvem becats”, revela— i Los Angeles FC, de la MLS, el va escollir en el draft. “Però em van avisar que seria complicat perquè ocupava la fitxa d'un estranger i estan limitades”, convé. D'un dia per l'altre, li van dir que no comptaven amb ell. I tornada a començar. “Em vaig plantejar una aventura exòtica futbolera a l'Índia o a Austràlia, però no va poder ser i vaig decidir deixar-ho”. Això va ser fa poc més d'un any. I va passar de les botes al maletí, del Mini a la platja.

“Va ser complicat, però per sort vaig fer a ESADE un màster de màrqueting esportiu i em va sortir una oferta de Beach Soccer Worldwide”, descriu: “Porto patrocinis, intento atreure i relacionar-me amb diferents marques, també el betting... la part comercial, vaja”. Amb seu a Barcelona, Beach Soccer Worlwide organitza per tot el planeta el campionat del món de futbol platja. “Soc feliç”, explica amb orgull; “és clar que de vegades penso en el que podria haver sigut. Però no li dono gaires voltes. Has de canviar el xip i acostumar-te al que tens. I soc qui soc per tot el que m'ha passat”. Per això i perquè, com va dir després de debutar amb el filial del Barça, sense estudis no hi ha futbol.