Mediterrani

Ha arribat l’agost. El nostre Mediterrani es va omplint d'embarcacions de lleure de totes les classes, dimensions i categories. Però no totes són de lleure. Milers de persones s'embarquen cap a les nostres platges en condicions dramàtiques d'inseguretat, buscant una vida millor, o simplement, buscant viure. L’Open Arms, després d'un llarg període d'inactivitat imposat per les nostres autoritats, va salpar des de Barcelona per continuar complint el seu objectiu solidari inicial de salvar vides, malgrat que les autoritats marítimes no li ho posen fàcil. Una ordre del director general de la Marina Mercant, datada el 27 de juny passat, li va prohibir “realitzar operacions de recerca i salvament o altres activitats que derivin amb tota probabilitat en tals operacions” si no té autorització de l'autoritat responsable de la regió on navegui. És a dir, la de Líbia, o de Salvini. L'ordre establia que si desobeeix, o sigui, si salva vides en situació de perill imminent de mort sense previ permís d'aquestes autoritats, se li podrà ordenar que torni, paralitzar-lo i sancionar-lo amb multa de fins a 900.000 € i, per al capità, a més, la suspensió del títol professional espanyol.

Gairebé simultàniament, el 29 de juny, la jove capitana del Sea Watch 3, Carola Rackete, era detinguda per atracar al port de Lampedusa per desembarcar quaranta migrants que havia salvat i feia 17 dies que eren al seu vaixell en una situació dificilísima i compromesa per la prohibició d'atracar de les autoritats italianes. La jutgessa d'Agrigento, a la jurisdicció que pertany Lampedusa, va decidir que l'actuació de Rackete era ajustada a dret perquè l'obligació humanitària i legal de salvament comprèn, necessàriament, la de deixar el nàufrag a terra segura.

A Espanya també és lícit, i fins i tot obligatori, el salvament i desembarcament segur. El Codi Penal castiga l'omissió del deure de socors. I no només això. Si a causa de l'omissió de socors mor el desassistit, qui no va socórrer podent fer-ho, serà reu d'homicidi, perquè tenia obligació legal de socórrer conforme al Conveni internacional de Londres sobre salvament marítim de 1989, ratificat per Espanya i en vigor des de 2005.

La Unió Europea (UE) va establir criteris i normes per a l'absorció dels fluxos migratoris que arribaven per terra i per mar. Però aquestes normes es van complir, com diu López Garrido, mitjançant l'externalització de l'asil i el sotsarrendament de fronteres i camps de refugiats. L'essència cultural i jurídica d'Europa com a líder dels drets humans es va deixar en mans de Turquia o Líbia “per un grapat de dòlars”. Aquest retorciment hipòcrita de les seves pròpies normes priva d'autoritat moral els Estats per sancionar les desobediències practicades en casos extrems d'estat de necessitat.

Per aquesta raó, Carola Rackete i els de l'Open Arms asseguren que continuaran complint el seu compromís solidari assumint les injustes reaccions sancionadores dels Estats. Com ells, altres embarcacions tornen a salpar en auxili de migrants nàufrags i, malgrat prohibicions i sancions, tornen a arribar a Lampedusa, Malta o qualsevol altre port del Mediterrani per desembarcar els socorreguts a terra segura posant-los a disposició de les autoritats. En cap cas no busquen afavorir la immigració il·legal generant l'estada irregular i clandestina, com acusa Salvini.

La desobediència civil que va proclamar Thoreau el 1849 ha canviat de dimensions. Les normes injustes que ara desobeeixen Rackete i tots els altres salvadors de nàufrags són impulsades més o menys directament, i tolerades per la UE, i dictades per Estats que, prèviament, han desobeït les seves pròpies lleis nacionals i l'històric dret internacional del mar, plenament en vigor. Aquests Estats poden tenir autoritat per prohibir, multar i suspendre, però manquen d'autoritat moral per convèncer la majoria dels ciutadans. Encara que creixi el contagiós virus de la xenofòbia a Europa, sempre serà superior en quantitat i qualitat el valor ètic de la solidaritat. Mentre hi hagi perill de mort imminent de milers de persones a la Mediterrània les prohibicions d'acudir en el seu socors seran profundament reprotxables. Seria desitjable que aquestes normes prohibitives fossin derogades democràticament per altres d'humanitàries i inclusives. Però ni la UE ni els Estats no sembla que estiguin al cas a curt termini. I, mentrestant, les morts al mar no poden ajornar-se. Per això sempre hi haurà qui es dediqui al salvament, encara que sigui afrontant dificultats i repressions estatals, perquè, com lamentava Serrat, el nostre Mediterrani no hauria de ser “un basurero y un sarcófago donde se agolpan los cuerpos de aquellos que huyen de sí mismos en busca de una vida mejor”.