El cercatalents que va guanyar un Mundial júnior amb Gasol

Souleymane Drame treballa com a cercatalents en una empresa amb seu a Londres. Si hagués estat cercatalents esportiu fa 20 anys no hauria dubtat, ni ell ni ningú, a apostar que seria protagonista d'una llarga i reeixida carrera al bàsquet. Aleshores, el 1999, tenia 19 anys i se li endevinava un futur d’èxit. Havia guanyat gairebé tot el que pot guanyar un jugador de bàsquet a aquesta edat: el Mundial júnior, l'Europeu Sub-18, el Campionat d'Espanya, el prestigiós Torneig de Manheim i ja havia firmat el seu primer contracte professional amb el Joventut. No feia falta ser gaire expert per aventurar que fins i tot podia provar fortuna a l’NBA i, en qualsevol cas, se li augurava una llarga carrera en un dels grans clubs de la Lliga ACB i una col·lecció de medalles amb la selecció espanyola. La seva evolució no va prosseguir al ritme que la dels seus companys de generació, que ara contemplen carreres plenes d'èxits, les de Pau Gasol, Raúl López, Juan Carlos Navarro, Felipe Reyes, José Manuel Calderón o Berni Rodríguez, una generació sense precedents, la dels júniors d'or.

“Sí, vam guanyar aquell Mundial i vam adonar-nos que estàvem entre els millors del món”, explica Drame en conversa des de Londres, on resideix i treballa. El 1997, va morir el seu pare. “Pensava marxar als EUA, tenia una oferta de la Universitat de Saint John's. Tinc tres germans petits i me n'havia de cuidar”. Abans d'això, el seu pare l'animava a anar als Estats Units. “m'havia dit que el pitjor que em podia passar era que hagués de tornar, però havent acabat una carrera; i si hi havia sort, podria jugar a l’NBA”.

Somnis esvaïts, encara que Drame continuava sent un dels júniors més prometedors a Europa. Però el pas següent no va ser com esperava. “Al Joventut no jugava. En la meva posició hi havia Aaron Swinson, un dels millors americans de l'ACB, i amb prou feines vaig jugar. Va ser molt dur. En el Mundial júnior vaig recuperar sensacions, però la situació no va canviar gaire. Em vaig passar dos anys a la banqueta. Molts companys van jugar en segons equips i van anar progressant. Va ser un gran error passar-me dos anys a la banqueta durant la meva etapa de formació, gairebé un suïcidi esportiu. És moltíssim temps. No acabava de fer el salt. Vaig ser cedit al Múrcia a la LEB (segona categoria) i vaig tenir un any boníssim. Vaig tornar a Badalona, però una altra vegada vaig anar a la banqueta. La solució era sortir fora per disposar de minuts de joc. Estava desil·lusionat. I ja tant m’era. Vaig tornar a la LEB. Ja tenia 24 o 25 anys. Tornar a l'ACB era molt complicat”.

Des de Nigèria

El seu tarannà optimista i el seu esperit emprenedor li van permetre sobreposar-se, com havia fet al llarg de la seva vida. Va néixer a Ibadan, Nigèria. El seu pare va acceptar una oferta per treballar en una empresa d'alumini a Granollers. Un any després es va traslladar tota la família. Souley tenia un any. Es van mudar a Mataró. I allà, es va apuntar al bàsquet. “Em passava el dia jugant a futbol”, rememora. “Vivia a prop dels Salesians. L'equip de bàsquet de la Unió Esportiva de Mataró s’entrenava allà. Un dia em vaig fer mal en un turmell i em vaig posar a jugar al 21. L'entrenador de bàsquet em va preguntar l'edat. Quan li vaig dir que tenia 11 anys gairebé no s'ho creia. Era molt alt. Vaig començar a jugar amb ells. Teníem un bon equip. Jugàvem en preferent, contra el Barça, contra el Joventut. Em volien fitxar. Vaig haver de prendre una decisió de persona madura. Vaig parlar amb els meus pares i vam arribar a la conclusió que el Joventut donava més oportunitats als joves. Vaig decidir anar a Badalona. Em costejaven els estudis. Cada dia anava i venia. Al segon any, me'n vaig anar a viure a un pis amb Miquel Nolis (entrenador de la pedrera) i Raúl López. I vaig començar a jugar a la selecció, gairebé sempre contra jugadors de més edat”. A casa seva no tenien televisió. Això el feia dedicar més temps a l'esport. Les notes a l'escola no podien representar cap problema ja que el Joventut els exigia que aprovessin o no els permetia acudir a la selecció.

Després d'haver arribat al cim com a júnior i les seves dificultats a l'ACB, el màxim nivell del bàsquet espanyol, va saber assumir l'exigència de la Lliga LEB, un esglaó inferior, però on sí que va rendir a un nivell notable. “T'adones que no arribes. Has de ser emocionalment intel·ligent i fort. Les expectatives sembla que no es compliran. Mai se sap.<NO>Soc realista abans d'anar-me'n a dormir, m'agrada analitzar el que he fet bé i el que no, i què puc fer per millorar. Em vaig dir: ‘No aniré al Mundial, ni a la selecció, ni jugaré a l'ACB, però tinc una família. Aquesta carrera són 10 o 12 anys, després tindré 40 anys per davant. Per tant continuo sent un afortunat amb un bon salari i fent el que m'agrada. Gaudiré del màxim, a preparar-me acadèmicament ara, a evitar fer ximpleries i, si faig bé les coses, estaré en una situació que molta gent amb carrera ni tan sols somiaria”. Així va ser.

Drame va acabar una molt respectable carrera com a jugador i va destacar a diversos equips capdavanters de la Lliga LEB. “Volia tenir garanties si anava a l'ACB. No hi havia gaire diferència entre el que pagaven alguns clubs ACB i alguns de la LEB. “No he guanyat milions com alguns dels meus companys, però no em puc queixar”, resol. Una vegada va acabar la seva carrera, el 2011 amb el Barça B, es va buscar la vida. “Vaig tenir por de com m’adaptaria al mercat laboral perquè sortia de la meva zona de confort. Però vaig trobar feina de seguida, en esdeveniments esportius en ocasió del Mundial de natació del 2013. Vaig ser coordinador de voluntaris. M'encarregava dels patrocinadors. Després, vaig triar anar a Londres, on la taxa d'atur era baixa. Hi anava per a un parell de mesos, portava una maleta petita. Londres és molt car, però els salaris estaven molt bé. Vaig entrar en una empresa, vaig superar tots els objectius i aquí segueixo cinc anys després i ja de principal”. I Drame torna a somriure. A la seva manera, ha triomfat.