“He tocat el cel i he estat a l’infern”

Dionisio Rodríguez, conegut per tothom com el Dioni, fa 70 anys d’aquí a dos mesos. És avi i besavi, explica per telèfon. Fa 30 anys va agafar un furgó blindat, carregat amb 300 milions de pessetes, i “se pegó el piro”, que li va cantar Sabina. “Va ser sense amenaces, cantant ‘Jalisco, no te rajes’, i el vaig deixar ben aparcat perquè ni el multessin”, recorda, deixant anar les frases d’una tirada, com qui ha explicat mil vegades la mateixa història.

Confessa que està una mica cansat d’El Dioni. “Vol ser Dionisio Rodríguez”, diu. L’home “normal, respectuós, puntual, treballador i creient”, que viu al mateix barri de Moratalaz, a Madrid, des de fa 28 anys, i “que compra al Carrefour y al Día”. Però ell es deu al seu públic. “Compleixo amb la fama de la manera més respectuosa”. Per això atén els mitjans sempre que l’hi demanen. Quan li paguen i quan no.

La seva història és molt coneguda. Va robar el furgó que conduïa el 28 de juliol del 1989, es va endur bona part dels diners i va fugir al Brasil. “Vivia al barri del Pelé, del cantant Roberto Carlos, del pilot Ayrton Senna... Jo era el més marranot de tots els milionaris”. Van ser 55 dies de mel i roses. O de dones, excés i diversió.

“Vaig menjar, vaig beure, vaig mantenir relacions sexuals, vaig viatjar en helicòpter, en avioneta...”. 55 dies en què va esprémer la vida i el que va robar. Fins al punt de pensar a operar-se. Va anar a un metge que li va recomanar un amic que a la vegada era amic d’un dels cirurgians plàstics més coneguts del món el doctor brasiler Ivo Pitanguy. “Tenia el septe nasal una mica desviat i me’l volia corregir. Com que m’havien de fer anestèsia completa, em va dir que em podia fer algun retoc, treure’m les potes de gall, una liposucció... Aquestes coses”.

Però nega que el cirurgià el delatés a la policia brasilera per voler operar-se la cara. “Qui va fer la xivatada és més aviat un dels que es van quedar a Madrid”, diu, en referència a les persones que el van ajudar a guardar part del botí robat i que l’hi enviaven al Brasil.

A partir d’aquell moment, tot es va truncar. El Dioni, o potser Dionisio Rodríguez, no ho ha oblidat i ho ha deixat plasmat en un llibre que acaba de publicar, Yo robé un furgón blindado (Muevetulengua). “La detenció i la crueltat amb què em van torturar... Fins i tot immersions al mar”, explica. Només la seva família, diu, coneix a fons tots els detalls del seu calvari quan el van torturar uns policies que, segons ell, volien saber on eren els diners robats i que suposaven que havia amagat al Brasil.

Després el van extradir a Espanya. “Aquí em van putejar”, explica, perquè el van passejar per sis presons diferents: Carabanchel, Alcalá Meco, Valdemoro, Soto del Real, Herrea de la Mancha i Alhaurín. “Allà va ser on vaig jugar al parxís amb Jesús Gil!”, rememora, sobre l’exalcalde de Marbella, expresident de l’Atlètic de Madrid i protagonista del documental que s’acaba d’estrenar, El Pionero.

Amb el polèmic Emilio Rodríguez Menéndez com a advocat, El Dioni no va deixar de protagonitzar portades als mitjans de comunicació. Fins i tot va ser notícia per presentar-se a les eleccions municipals d’El Molar, a Madrid, on l’hemeroteca diu que va tenir 10 vots. “Això va ser cosa de l’imbècil de l’advocat que tenia”, critica, i nega que arribés a ser candidat. “Es quedava amb el 90% del que em pagaven. Volia sortir a la premsa”, es queixa.

En aquesta etapa postfurgó, El Dioni personatge va continuar sortint a la tele. “Vaig viatjar amb Sardà —el presentador del famós programa Crónicas Marcianas— al Brasil”, records. Anys després, va participar a Supervivientes, on avui hauria coincidit amb la tonadillera, i diva entre dives, Isabel Pantoja. “Canta de puta mare, però no m’agradaria tenir-la de veïna”, confessa Dionisio.

Els diners de Supervivientes o el que va rebre per participar en un altre reality, Acorralado, li van donar per viure un any cada un, respectivament. La resta del temps, El Dioni es va dedicar a cantar. “M’he passat 20 anys actuant per sales de festa a Espanya”, però va tenir un càncer en una de les cordes vocals i ho va haver de deixar.

Ara porta una vida normal, si és que això existeix. “Em llevo a les vuit del matí, vaig a caminar, vaig al metge, quedo amb algun col·lega, amb altres matrimonis. Vaig al cine, al teatre...”. “Vivim el dia a dia com cada espanyol o espanyola”, descriu. Al mes rep una pensió de 830 euros i amb això tira endavant. “També ho he passat pitjor que un nyu quan va creuar el Serengueti”, explica, sobre les dificultats econòmiques que ha passat.

El Dioni ho va tenir tot: diners, luxe, dones, èxit i fins i tot una cançó composta per Sabina. “Amb la punta dels dits he tocat el cel i amb el cos sencer he estat a l’infern”. Si tornés a néixer, repetiria, però millor: “Avui m’enduria més diners”. Tot i que no té cap dubte que el tornarien a enxampar. “Els treballadors no sabem robar, no tenim gestors, ni advocats ni infraestructures”. Resumeix la seva vida sense pesar, sense ressentiment: “Ho vaig intentar, vaig intentar sortir del fang i no vaig poder”.