Una història de redempció

Rouen, desembre de 1870. En els darrers compassos de la guerra francoprussiana una desena de persones fugen de la ciutat, ocupada pels prussians, en una diligència i un salconduit que els ha de dur a Dieppe, per després embarcar cap al port de Le Havre, encara sota dominació francesa. Es tracta de tres parelles, una de comerciants, una que pertany a la burgesia industrial i una de comtes de la vella aristocràcia, a més de dues monges, un revolucionari que, com a revolucionari que és, “té el monopoli del patriotisme” i una prostituta.

Passades unes hores, els sotracs del trajecte els fan venir gana. És aleshores que s’adonen que les tribulacions per salvar-se ells i les seves fortunes els han fet oblidar les provisions. Només hi ha pensat Élisabeth Rousset. Per la seva dedicació, els companys d’aventura no gosen acceptar l’oferiment que els fa de compartir les seves viandes. Fins que a la fi, la fam s’imposa i es deixen convidar. I això, de retruc, fa que els seus estómacs, fins aleshores primmirats, vegin en la noia, “una agradable companyia”.

En caure el dia, la diligència s’atura en un hostal de Tôtes, a mig camí. Allí, un oficial prussià els impedeix de prosseguir. Només ho permetrà si Rousset accedeix a allitar-se amb ell. La noia s’hi nega. Ella és, d’entre tots, la més patriota, l’única que a Rouen havia plantat cara a l’invasor i li repugna la idea de jeure amb l’enemic.

Amb l’excepció del revolucionari, que no per això és menys covard, la resta l’empeny a accedir-hi. No entenen que algú que ja es dedica al negoci de la carn es resisteixi ara a la transacció. “Com que és el seu ofici, no té cap dret a refusar-ne un de concret”, expressen. Les religioses ho tenen clar. Déu perdona quan el motiu és pur.

A la fi, Rousset transigeix. Mentre ella es converteix en salconduit al pis de dalt, a baix el grup brinda amb xampany. L’endemà poden reprendre el viatge. Amb l’afegit que tots, aquesta vegada sí, s’han aprovisionat per a la ruta, excepte la noia que vexada per haver-se donat a l’invasor no hi ha parat esment. Al contrari que en l’inici del viatge, mentre ella plora, però, ningú no li ofereix cap menja i la deixen de banda.

Guy de Maupassant va publicar aquest relat, Bola de greix, l’any 1880 com una crítica mordaç a la societat francesa del moment. L’elenc de personatges vol ser una mostra dels estrats socials —el revolucionari, l’eclesiàstic, l’aristòcrata i el burgès— del seu país i un retrat agut de la seva hipocresia, més preocupats cadascun per salvar-se ell, és a dir als seus, que no pas a França en conjunt. L’escriptor perfila així la misèria moral que s’amaga sota una falsa honorabilitat social.

L’element central de l’obra, però, com indica el títol que descriu la seva voluptuositat, és la noia que des d’una posició marginal salva, providencial, a la resta. Acabada la lectura, hom té la temptació de quedar-se en la indignació, lògica, que produeix l’actitud dels altres envers ella. Encara que una certa dosi d’hipocresia, com de mitges veritats, és inherent a les nostres societats i és, mal que pesi a l’escriptor, necessària per tal que els engranatges que ens relacionen els uns amb els altres estiguin greixats. Pobres de nosaltres, sinó!

El relat de Maupassant, en canvi, té una altra lectura, la de veure en Rousset no pas una figura menyspreada sinó triomfant, entre sanglots i llàgrimes. L’obra es tanca mentre el revolucionari xiula la Marsellesa, fet que ens indica que es deixa enrere el regnat de Napoleó III per donar pas al de la Tercera República. Però no és el revolucionari qui ho propicia, sinó la decisió de la noia de jeure amb l’oficial prussià. És en la redempció de l’actitud dels altres a través seu on rau la victòria. Perquè si França, malgrat les seves tares, encofurnada en una diligència, pot continuar endavant, avançar i evolucionar, és gràcies a ella.

Cent cinquanta anys després és Catalunya (i Espanya) qui es troba aturada dins la diligència a l’hostal. Incapaç de posar-se en marxa perquè no hi ha cap actor d’entre tots els qui ens van conduir a l’octubre de 2017 que vulgui fer el paper de Rousset, d’autèntic heroi o heroïna, i sacrificar-se assumint errors, culpes i despropòsits per deslliurar —sobretot— als nous lideratges del peatge d’haver d’edificar-se sobre proclames, lemes i assumpcions fal·laces per por de no ser vistos ells com a traïdors entre els seus.

Contra l’immobilisme del qui una i altra vegada sosté que el seu comportament no té màcula i manté petri l’actitud de l’intransigent, un gest redemptor resultaria no només útil, sinó també alliberador. Potser així, el conjunt de la nostra societat, amb els defectes pertinents, podria continuar el seu trajecte. El relat de Maupassant només fa mig centenar de pàgines, però resulta molt edificant.

Joan Esculies és escriptor i historiador.