Línies vermelles

Línies vermelles són dues paraules que s’han convertit en una arma llancívola i han perdut, com tants altres conceptes últimament, el seu significat de debò. Un binomi que s’ha desgastat, i que avui significa l’abisme i demà només un record vague. La banalització del llenguatge, i de les realitats que representa, és un signe dels nostres dies, però això no és motiu per acceptar-la acríticament. Això no porta més que a la perversió del sistema, en el nostre cas, del sistema democràtic. No tot ha de ser assumit perquè “així és com ara es fan les coses”. En una democràcia madura, en què la Constitució no fixa límits per iniciar el procés parlamentari d’investidura, una vegada celebrades les eleccions, semblaria raonable esperar que la persona designada per sotmetre’s a aquest procés arribés a la primera votació amb el programa de govern tancat, almenys pel que fa a les línies mestres.

El parlamentarisme, com s’ha dit tantes vegades, implica una distribució de funcions entre la ciutadania, que vota en les eleccions els seus representants, i l’elecció del president del Govern, que és funció atribuïda a aquests mateixos representants. Fa pràcticament tres mesos que la ciutadania va complir la seva tasca. En canvi, els nostres representants no han tingut temps de tancar un programa de govern per presentar en el discurs d’investidura. I tant se val quines siguin les sigles. En una democràcia parlamentària, no presidencialista, les responsabilitats sempre són compartides.

Aquest escenari permet, a més, que els partits nacionalistes i independentistes –del seu vot també depèn la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern– hagin mantingut el suspens sobre el suport en forma de sí o d’abstenció en la votació d’investidura. També en aquest escenari hi ha línies vermelles. La pregunta és: Quines?

Els líders polítics independentistes es divideixen avui, per al que ara interessa, en dos grans grups: els pragmàtics, que de mica en mica assumeixen el principi de realitat que la unilateralitat va ser un error enorme que dificulta que la independència de Catalunya sigui un projecte viable a curt i mitjà termini; i els polítics-activistes, que es mantenen de cara a la galeria en un discurs irreal, en què insisteixen que ho tornaran a fer, no acabem de saber el què, i que van a les institucions de l’Estat a bloquejar-ho tot. Unes institucions, per cert, que els paguen mensualment el sou, que els permeten, com no podia ser d’una altra manera, participar i votar normalment en tots els òrgans parlamentaris.

Tornant al primer grup, els pragmàtics, malgrat tot, continuen parlant de línies vermelles per donar suport a un nou Govern de Pedro Sánchez. La qüestió és, ara que s'ha recorregut el camí i s'han cremat, simbòlicament, tots els ponts, on se situen aquestes línies vermelles? Alguns insisteixen en la necessitat de fer un referèndum d’autodeterminació, cosa que, plantejada així, és contrària a la Constitució espanyola (i a totes les del nostre entorn democràtic); a més, a dia d’avui, pretendre una consulta sobre el futur de Catalunya a Espanya sembla poc probable perquè s'han cremat, també, bona part de les simpaties ciutadanes que aquesta idea va tenir dins i fora de la nostra comunitat, després de l’autoritarisme demostrat per les forces independentistes el setembre del 2017. És cert que hi ha polítics presos que molts hem defensat que podrien estar en llibertat condicional. No obstant això, la possible desproporció de la presó provisional (una vella coneguda a Espanya, tot i que només “descoberta” amb el procés) no suposa reconèixer impunitat, política i/o judicial, als responsables, ni dotar-los de confiança per liderar un projecte polític, sigui quin sigui.

Els segons, els polítics-activistes, continuen jugant amb foc, atiant aquelles persones que s’han quedat ancorades en les grans proclames i promeses falses de l’1 de octubre. Aconsegueixen mantenir encesa la flama, més petita, però carregada de frustració per no haver-se aconseguit res en absolut del que es va prometre. Els activistes són al capdavant de les institucions polítiques catalanes (incloent-hi els mitjans de comunicació públics), també civils i econòmiques. És així com transmeten encara una imatge de poder que cada vegada té menys traducció en poder real i efectiu.

Les línies vermelles, per tant, han quedat buides de contingut, com ho faran també altres com la qualitat democràtica, també a Catalunya, on continuem esperant que els responsables polítics donin explicacions convincents respecte als 131 comptes de Twitter suspesos per contribuir a la manipulació electoral i política i vinculades a Esquerra. La desinformació sí que hauria de ser una línia vermella en tota democràcia moderna, i evitar així que es converteixi en un règim il·liberal.