A les selves de la sornegueria

Hi ha autors que sonen durant un temps, la seva poètica es propaga i es torna familiar, la comunitat lectora en reconeix les manies, tics i estilades; després passa un temps, la seva manera d’escriure s’allunya dels gustos predominants, la poètica de l’autor s’enrareix, i tornar als seus llibres obliga a un nou esforç de descodificació.

Argos el cec és el primer llibre que llegeixo del famós i premiat escriptor italià Gesualdo Bufalino (Comiso, 1920-1996), i confesso que m’ha costat Déu i ajuda entrar en el seu món. Els primers capítols no ofereixen al lector un fil narratiu que l’ajudi a orientar-se en les masses descriptives (la majoria de gran bellesa) que s’abraonen sobre el lector, barrejades amb reflexions on l’originalitat de l’assumpte (la mort, l’edat, l’estiu, l’amargor...) queda subordinada a la intricada audàcia de l’expressió. El mateix Bufalino ofereix la millor descripció del que està fent en aquestes pàgines: “Empenyent una jugebox de records”.

A poc a poc, però, es dibuixa un argument. Ens trobem a Modica, el 1951. A principis de curs el professor Gesualdo serà traslladat a un altre destí, i entreté els darrers mesos enamoriscat de la jove Maria Venera. Ell li fa de professor particular mentre la noia queda embarassada d’un cosí i protagonitza una espectacular fugida amb un Don Joan de la zona, que arrossega la fama de ser mans. 

El relat “d’enamorament juvenil del darrer estiu” queda distorsionat pel fons de salacitat picaresca en què es mou Gesualdo, i també per la decisió estructural de Bufalino de replicar alguns capítols amb una mena de cara B on un Gesualdo ja vell aboca litres de cinisme sobre les esperances eròtiques i vitals de la seva versió juvenil.

Trobo una altra distorsió, no sé si tan premeditada, i és que el protagonista d’aquest relat, en lloc de tenir els 18 anys propis del gènere, és ja un home de 30 anys. El temps transcorregut torna a fer-li la guitza a la meva comprensió lectora: ¿era habitual a la Sicília de 1951 que un home a la trentena visqués embadalit per un reguitzell d’estudiants jovenetes, o buscava Bufalino una paròdia deliberada de la immaduresa? En tot cas, en Argos el cec, tot i que es planteja com una demostració que l’amor i la felicitat són dues cegueses incompatibles, que no es poden barrejar en el mateix ull, acabem reconeixent un tractat sobre l’excitació mental masculina, projectada sobre els cossos joves d’unes dones recloses en la inacció, sense marge de maniobra. La feminitat queda exaltada, d’acord, però l’ampli ventall de metàfores amb les quals s’aborden la ment i la carnositat de Maria Venera (animals, flors, vegetació carnívora, joies, mobles...) no tenen en compte les funcions superiors de la ment i la moral humanes.

Fins aquí els mus problemes amb Bufalino, que el lector no té per què compartir. És possible (i així ho espero) que des de la primera pàgina s’acomodin a una novel·la que no pretén passejar un mirall pel camí, sinó que prefereix reflectir la realitat mitjançant distorsions, de vegades grotesques, de vegades còmiques, en què l’escriptura assoleix cims de bellesa i sorpresa elevadís·sims. Una prosa farcida de cites (per a les quals són molt útils les acurades notes de l’edició) que Bufalino també sotmet a distorsions paròdiques.

Quina enveja que em fa el lector que sintonitzi de primeres amb aquesta poètica: l’esperen hores de felicitat mentre s’extravia en les selves verbals de la sornegueria.