El mirall de la rebel·lia autèntica

Del gran cistell de la narrativa juvenil actual, un dels gèneres habituals i més preuats pels joves és el del realisme, protagonitzat per personatges d’edats semblants a ells, en què s’acostumen a emmirallar, en què s’adonen, entre d’altres coses, que no estan sols al món i que algunes de les seves preocupacions són comunes a altres persones d’arreu. La rebel·lia és un dels atributs principals, i també més valorats, dels protagonistes d’aquestes novel·les. I és present en algun dels grans referents de la literatura juvenil, com ara El vigilant al camp de sègol, de J. D. Salinger, o bé Els marginats, de S. E. Hinton. Juno i Por són dues novel·les que s’apropen al paradigma del personatge rebel.

Després del sorprenent Wolfgang (extraordinari), que ha atret la mirada i ha despertat l’admiració dels lectors —li han atorgat el premi Atrapallibres d’enguany—, l’escriptora i guionista Laia Aguilar (Barcelona, 1976) ens presenta Juno, un altre personatge extrem, una noia que s’ha passat la vida allunyada de la seva desestructurada vida familiar i sobrevivint en centres d’acollida, cosa que ens farà pensar en joves que viuen situacions semblants. Ara se li presenta l’oportunitat d’acudir a un institut de la zona alta de la ciutat. Juno, una noia amb moltes capes de ràbia acumulada que amaguen la seva tendresa i sensibilitat, dinamita tot el que se li posa al davant i trasllada tota la seva incomoditat i rebel·lia al lector. És tan rebel i tan destralera que, en la major part del llibre, sembla impossible que el lector es posi de part seva. Un mestre novell, en Cesc, amb qui coincidirà i que arrossega un passat complicat, provarà de capgirar la seva actitud. En Cesc és un personatge complex, un d’aquells professors que fa reflexionar i qüestionar el món als seus alumnes.</CS>

Aguilar basteix una novel·la sobre un argument i uns personatges que poden semblar coneguts, però embolcalla el conjunt d’una pàtina i d’una atmosfera de versemblança, coherència i autenticitat, aspectes que de segur seran també ben valorats pels joves lectors.

Por, de Care Santos (Mataró, 1970), obra acabada d’estrenar, ja té, això no obstant, tot un camí d’èxits i de roses al seu darrere. Dues novel·les, Mentida (2015; premi Edebé de literatura juvenil) i Veritat (2017), que la precedeixen, han arribat amb una força enorme als lectors joves i als prescriptors, que les han fet córrer de mà en mà. La tercera entrega situa els tres personatges principals —Éric, Hugo i Xènia— davant de situacions de complicació extrema que, en la vida real, en alguns casos porten els afectats cap al suïcidi. Com si d’un abisme es tractés, són situacions que provoquen la por i el pànic al seu interior. L’Èric, el protagonista, segueix lluitant contra el seu passat de perdedor, segueix rebel·lant-se envers la motxilla que porta a sobre i les persones i fantasmes dels quals es vol allunyar i que el van dur a la presó a la primera entrega. Arrossega un sentiment d’amor i odi cap a les seves arrels.

El que captiva els joves de les novel·les de Santos, i Por no n’és cap excepció, és el seu estil directe, sense floritures ni focs d’artifici, amb un llenguatge planer i proper, un ritme àgil i un to de sinceritat i de confidencialitat que toca la fibra sensible i atrapa lectors, fins i tot joves que no són lectors habituals. A més, Santos gestiona amb una destresa enorme un gran ventall de personatges i descriu amb precisió la realitat que els envolta.