Vázquez Montalbán, una factoria imparable

Hi va haver un temps d'estupefacció. Es va aturar a Bangkok, el 18 d'octubre del 2003, el cor de Manuel Vázquez Montalbán, l'escriptor més ràpid del món, autor prolífic de poemes i històries, columnista que només va fallar perquè li ho va manar la mort. Una factoria que semblava imparable. Un motor humà. Era de la tribu del Diguem no de Raimon, però ell no va dir mai que no a un encàrrec. Va viure la penúria i la fam, i les va combatre com si temés que aquells fantasmes haguessin de ser les herències que deixés sobre la terra.

Más información

A tu Vázquez Montalbán

Carlos Zanón: “El meu Carvalho és més torturat i violent”

En aquest diari (va explicar Rosa Mora) va escriure 2.014 articles i en va voler escriure, cada dia, cada setmana, en qualsevol estació, moltíssims més. Eduardo Mendoza, que el va succeir la setmana següent en aquest espai de l'última pàgina, va escriure que, a partir de llavors, ja hauria de respondre a les nombroses persones que li preguntaven diàriament què pensava d'això o allò altre “el senyor Montalbán” que “el Manolo havia marxat de viatge i encara no ha tornat”.

Escrivia corrent, i corrent per l'últim aeroport de la seva vida es va topar amb l'asfíxia i el dolor i tot plegat es va acabar. La notícia va arribar a Espanya a ràfegues, envoltada d'incredulitat. Aquella estupefacció va tenir el centre a Barcelona; la seva dona Anna, el seu fill Daniel, la innombrable colla de veterans o joves es va concentrar en comiats. Joan de Sagarra va dir que ell no se sumava als funerals, va preferir quedar-se sol rient amb el Manolo… Però Joan Manuel Serrat, al costat de Juan Marsé, va plorar l'absència assegut al banc laic del primer comiat. Carmen Balcells, confident, agent, amiga, va col·locar davant del seu menjador una fotografia del seu amic. De tant en tant, mentre el cadàver venia del llunyà Orient, ella saludava el retrat, la conversa es mantenia.

Acabava una història increïble de fertilitat narrativa. El poeta havia nascut pobre, en l'atmosfera de la presó de la postguerra del pare, i va conèixer també la presó i altres amenaces. Quan algú mor, qualsevol persona, deixa en els qui l'acomiaden la sensació que el buit és propi, no del mort, que un és el que se'n va. L'orfandat que va deixar MVM és la que van descriure de seguida aquests amics estupefactes; llavors no es va dir gaire, però la mort d'un home de la seva edat (64 anys) és una greu anomalia, de tant espai de vida com tenia per davant. En el cas de Manuel Vázquez Montalbán, vida era escriptura. Però es va morir, ja està. En el moment en què això es fa més greu encara, en el cas dels escriptors, és quan els seus llibres comencen a les llibreries. Són els llimbs on està destinada la literatura dels morts.

Però successivament van anar ressorgint alguns dels seus llibres (Galíndez, Barcelonas, els seus carvalhos, incloent-hi el que en homenatge seu va escriure Carlos Zanón…), i ara apareix a les llibreries un llibre insòlit, per la rapidesa i la serenitat amb què MVM va glossar la figura del seu arxienemic, Francisco Franco. És el Diccionario del franquismo. Va sortir dos anys després de la mort del dictador i ara (amb dibuixos substanciosos de Miguel Brieva) Anagrama el reedita. En el pròleg Josep Ramoneda recorda l'origen dels patiments familiars del Manolo a causa del dictador. Va néixer a casa de perdedors, en un barri de perdedors i de seguida va patir en la seva pròpia pell l'ombra del guanyador. Però al llibre (es pot tornar a veure ara) el poeta, el novel·lista i el periodista aplica un bisturí com de rapsode trist: tanta llauna que va donar i què poca cosa que va ser Francisco Franco. Ara els que el ressusciten haurien de llegir aquest llibre: va ser nociu com un mal aliment, però era el menys admirable dels homes, el més estrafolari dels règims. A dir-ho així contribueix ara Brieva.

En aquesta resurrecció de MVM, que va superar aviat el purgatori comú al qual es condemna els escriptors, té molt a veure l'empremta que la Balcells va deixar a casa seva i gent com Francesc Salgado, que ja ha fet cinc congressos dedicats al seu autor més present. A ell li vaig preguntar per què perviu el seu ídol. “Per la polarització de la política, que ha deixat de ser racional i s'ha tornat tan emfàtica. Perquè torna el neofranquisme desacomplexat que batalla per la unitat d'Espanya. Perquè els textos de MVM que tornen continuen fent aquella dissecció del franquisme. Perquè tot això el fa inesperadament actual”.

A Mendoza li va preguntar fa anys un home a Nova York què devia estar fent en aquell moment Manuel Vázquez Montalbán. Menjant, potser, va respondre l'Eduardo. “No, no”, va replicar el senyor, “jo em referia al que està escrivint”. Aquesta pregunta es va parar el 18 d'octubre del 2003. Però l'escriptura d'aquell tossut ha vençut l'ombra del purgatori i continua a les llibreries, corrent.