Tenim vint anys de coll

La notícia lingüística de la setmana —més enllà de la propaganda sobre la pretensió d’estendre el monolingüisme en català, que ja és sarcasme— ha estat la publicació de la nova edició de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, l’estudi de l’estat de salut d’una llengua més complet, no ja del català, sinó de qualsevol llengua europea. I, com era previsible, les autoritats pertinents n’han destacat els aspectes positius, tot apuntant que la llengua s’està apropant, de mica en mica, a la situació en què es trobava abans de la darrera onada migratòria. Hauríem d’estar, doncs, contents.

El crèdit, però, s’està esgotant, i així com hi ha motius per ser optimista, també n’hi ha —i segur que en tindrem mostres en l’opinió pública— per estar amoïnats i creure que els anys vinents seran decisius si volem que la llengua catalana no encari el pendent de la davallada. En els darrers cent anys el català ha hagut de fer front a una sèrie de fenòmens d’ordre demogràfic i polític a què cap altra llengua s’ha hagut d’encarar, i per bé que ens omplim la boca de la nostra resiliència com a comunitat lingüística, res no indica que aquesta resiliència pugui ser indefinida.

Una llengua no se’n surt sense usuaris, i destaca com una de les llacunes més grans de l’enquesta, precisament, la dificultat de fer nous parlants. D’una banda, el nombre de nous parlants com a llengua inicial només ha pujat un 0,5% (mentre el castellà recula un 2,4%, un retrocés fruit d’un balanç negatiu quant a transmissió generacional i de la manca d’immigració castellanoparlant), en benefici de les opcions bilingües. I de l’altra, la capacitat d’atraure parlants d’altres llengües al català, sigui a través de cursos o bé per interacció social, continua estancada en una bossa al voltant de 1.400.000 persones que no parlen català. I ja sabem quina llengua faran servir en qualsevol situació comunicativa.

Cal dir que tenim a favor un dels factors més destacats per evitar la substitució lingüística, que és la transmissió de la llengua de pares a fills. Sabem que transmeten el català més persones de les que el tenen com a llengua primera, però lluïm uns índexs que ja no fan patxoca, tal com passava el 2008, en què el català era més transmès que el castellà en termes generals. Sí que estem per sobre del castellà en una franja decisiva, la que va dels 30 als 44 anys (és, per tant, la generació escolaritzada en català i que ara accedeix a la paternitat/maternitat), però amb una diferència només del 3,8%, quan el 2008 era del 8,1%. És clar, doncs, que fem nous parlants amb una lentitud exasperant.

Els joves ens han de permetre ser optimistes, i de fet estan per sobre de la mitjana en els índexs principals (en llengua inicial, per exemple, un 33,7%), però a l’hora de la veritat el seu ús del català davalla tant amb les amistats com en els estudis, en benefici del castellà en exclusiva o bé de les opcions bilingües. La llengua no és només la competència que en tenim o com ens l’afigurem amb relació a la nostra identitat, sinó també l’ús que en fem. Així, tan sols el 27,2% dels joves de 15 a 29 anys fa servir el català (o més el català que el castellà) amb els amics, mentre que, a la inversa, el 41,7% fa servir el castellà (o més el castellà que el català). I això que l’enquesta només recull dades a partir dels 15 anys d’edat, perquè tot apunta que la generació següent reforçarà aquesta tendència.

El català aguanta, sí, i amb una salut digna, també, però triga dècades a revertir les tendències derivades dels fluxos migratoris. La història recent de la llengua informa de quatre onades migratòries, produïdes, aproximadament, cada 40 anys: als anys vuitanta del segle XIX, als anys vint i seixanta del XX, i als anys 2000, i cadascuna de les onades ha tingut impacte en el balanç sociolingüístic. No ens abonarem a la futurologia per aventurar que n’hi haurà una altra als anys quaranta del XXI, però és ingenu pensar que no n’hi haurà cap més, i bé farem de posar les mesures necessàries que permetin mantenir la resiliència davant l’arribada, per exemple, d’un altre milió i mig de no-parlants. És un camí espadat, però tenim vint anys de coll.