Amb Hot Chip fins i tot van ballar els esquirols

Un festival modern, exterior, de dia. Els nens corren amunt i avall per una terra mediterrània que, com que és estiu, només té herbotes resseques trepitjades i pols. Canta un artista sol amb la seva guitarra, s'assembla una mica a Cat Stevens tot i que amb un nas de proporcions hebraiques. El seu lament és tènue, hipnòtic, teixit amb arpegis i una digitació precisa. Tanca els ulls quan canta, com si pensés que la bellesa només és a l'interior. Gairebé no parla. Els pares dels nens, visiblement satisfets de la seva progènie, no saben el que es fan. Si d'un policia d'abans en podia sortir un fill d'esquerres, els seus construiran adossats en aquesta mateixa terra i per acabar-ho d'adobar no els agradarà la música. I es pensaran que per cantar amb emoció cal tancar els ulls i parlar fluixet. José González en la jornada inaugural del Vida, a Vilanova i la Geltrú, dijous al capvespre.

Fill d'argentins nascut a Suècia, González va fer un concert preciós en un context que no era idoni. La seva lletania intimista només despertava emocions quan amb el peu dret marcava el ritme, i llavors el públic ballava, i ballar amb José González és com drogar-se amb llaminadures. És el primer gran concert del festival, i conclou amb versions de Simon & Garfunkel i Al Green, entre d'altres. El Vida arrenca amb un aire de familiaritat, el públic es coneix, és fidel i gaudeix en un entorn natural boscós on no hi ha aglomeracions perquè el festival no vol créixer. En això és diferent. No en altres coses: aquest mateix públic ha de comprar uns gots sense dret a retorn, una cosa així com que en un restaurant t'obliguin a comprar els plats i no te'ls deixin endur a casa. Però com que la recaptació d'aquesta iniciativa està destinada a millorar aquest mateix entorn natural, la càrrega es porta amb alegria: comprar gots de plàstic et converteix en defensor de la natura.

Però continua sent un festival diferent. Gairebé no hi ha estrangers i als que s'hi veuen fan venir ganes de dir-los que no ho comentin als amics. Ja s'ha fet fosc i El Petit de Cal Eril actua al centre d'un bosc menut, gairebé sense llum, gairebé sense lloc per moure's amb la seva banda dins del petit escenari. Un lloc idoni per al seu pop minimalista, d'aparença falsament senzilla. Ell mira el seu públic sense tancar els ulls, juganer com un ésser màgic sorgit d'entre les branques. Alguns espectadors sí que tanquen els ulls, no poden estar millor. Canta Sento i la seva lletra agafa un altre sentit: “Sento que les coses que fem no tenen present, ni passat, ni futur, s’escapen com l’aigua a les teves mans”. Hi ha bales de palla que fan la funció de seient, un altre petit bosc decorat amb motius fruiters i una zona de restauració que sembla un campament amish. El Petit continua cantant. “T’asseus sobre un tronc i veus els arbres i ocells, on deu anar la llum del sol?”

De tornada a la ciutat i després del massatge urbà de Sleaford Mods, proletaris irats queixant-se amb sentit en una mena de hip-hop punk, arriba la traca final amb Hot Chip. Ara sí que es pot ballar de debò. Vestit com per destacar en una festa gai, el grup britànic, que té com a mascaró de proa l'aguda veu d'Alexis Taylor, es lliura a l'hedonisme electrònic i el pop sense fre. Sona One life stand, segona peça del repertori, i el personal ja està entregat. Quan arriba Hungry child, tema del disc que acaben de treure, la terra és una discoteca. El Vida enfila el final de la seva primera jornada. Fins dissabte de matinada seguirà fent-se sentir als bosquets que hi ha al voltant de la masia modernista d'en Cabanyes.