Oriol Maspons, més enllà de la ‘gauche divine’

En una trobada recent amb cinc membres de la generació d'or de la fotografia espanyola: Colita, Leopoldo Pomés, Carlos Pérez Siquier, Ramon Massats i Joana Biarnés, que va morir poc després, tots coincidien a qualificar Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013) com un dels fotògrafs que més els havia influït. A l'Espanya dels cinquanta, i abans que cap d'ells, Maspons va revolucionar el llenguatge fotogràfic, girant l'esquena a la fotografia artística i pictorialista practicada fins llavors als conservadors cenacles d'aficionats, el que ell va qualificar de “salonisme” en un article publicat el 1957 a la revista Arte Fotográfico que li va costar l'expulsió de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC) immediatament. Qualificat pels qui el van conèixer de provocador, directe, intel·ligent, curiós, sensible, de caràcter àcid i sense prejudicis i amb una alta sensibilitat i estil, Maspons és l'autor d'un bon nombre de fotografies icòniques d'aquells anys, com la de la primera turista en biquini a Eivissa (Monique Koller) o la dels membres de l'elit cultural barcelonina de la gauche divine, a la qual ell pertanyia. Però també d'una extensa producció que incloïa el reportatge, la il·lustració, el món editorial, el retrat, la moda i la publicitat, entre altres gèneres.

Radical i contundent, Maspons mantenia que fotografia i estètica estaven renyides. Les seves fotos són útils, com l'arquitectura i el disseny, i tenen sentit perquè acaben sent portades de llibres, caràtules de discos o il·lustren el reportatge d'una revista o venen un producte. “Jo em vaig dedicar a la fotografia per culpa seva. El veia treballar, l'ajudava en les seves sessions i vaig decidir que començaria a fer retrats per ell. Jo no vaig anar a cap escola, però vaig aprendre dels millors, com ell”, assegurava Colita.

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) tenia un deute amb Maspons i la seva família després que el fotògraf diposités al museu el 2011 el seu arxiu —7.000 imatges en paper, a més de negatius i diferents materials fotogràfics—. Vuit anys després el deute queda saldat amb la gran retrospectiva Oriol Maspons. La fotografia útil, que ha obert les portes (fins al 12 de gener) amb 530 imatges de quatre dècades d'intensa activitat, moltes d'inèdites o molt poc conegudes, a més de més de 200 objectes: caràtules, llibres i documents.

“Maspons va defensar la fotografia aplicada o útil”, explica Cristina Zelich. La comissària de la mostra ho explica gràficament, col·locant al costat de les fotos originals —totes còpies vintage o realitzades amb la supervisió de Maspons—, el seu destí últim i la recepció de la seva obra als mitjans especialitzats i generalistes de l'època. 

Abans repassa el seu període de fotògraf aficionat, el seu revelador viatge a París el 1955, on va conèixer Brassaï, Cartier-Bresson i Doisneau, que després va donar a conèixer a Espanya. La seva participació al grup AFAL, amb seu a Almeria, de Siquier i José María Artero, i els seus èxits després de professionalitzar-se i associar-se amb Julio Ubiña. També els seus treballs per a revistes com La Gaceta Ilustrada, amb reportatges sobre un cementiri de gossos a París i les mentides de la lluita lliure, on les imatges porten el pes de la informació, o a Destino, on es limiten a il·lustrar el text, però també a Triunfo, Interviu, Bocaccio i Paris-Match, entre altres publicacions.

Com a integrant de la gauche divine, va ser amic de tots els que la integraven. Amb Esther Tusquets va engegar l'editorial Lumen. Aquí publica el 1963 el seu primer llibre, La caza de la perdiz roja, amb textos de Delibes. Zelich exposa les fotos originals, el llibre, el making of (Delibes, la seva dona i Tusquets, en ple viatge) i com la premsa parla del llibre. Altres treballs són Barcelona pam a pam (1971), Personatges de companyia (1995), on 68 personatges es retraten amb les seves mascotes, la majoria gossos, com Pasqual Maragall i el Llop, el seu pastor alemany. També les seves fotos per a la col·lecció Biblioteca Breve, de Seix Barral, des del 1958.

A la mostra es poden veure moltes fotos inèdites, com les que va fer a París, Londres o Eivissa als cinquanta, on va captar la vida quotidiana dels seus habitants, als carrers i platges de l'illa. També, les realitzades als anys setanta a Cuba i Sud-àfrica, que no es van arribar a publicar. És el cas de les imatges del terratrèmol de Managua del 1972. “A Maspons no li va agradar el text que va escriure José Agustín Goytisolo per al llibre conjunt que havien de publicar”, explica Zelich.